Ma mare (q.e.p.d.) referia que «de paciència, quanta més se´n gasta, més se´n té». Una frase tòpica i aparentment contradictòria. Si més no, perquè és una tàctica que no funciona --per exemple-- amb els estalvis. Aquesta mena «d´ham» em va de conya per a introduir el tema que acabo de situar al títol. Resulta que els «cervells pensants» del tema pandèmic han recuperat (de l´armari) l´adjectiu «essencial».
De moment, emparant-se en l´excusa que el virus és global, acorden tancar i obrir negocis comercials, establiments de restauració, centres esportius i altres herbots… Per a ells, no són «essencials». Com a «afegitó» es cobreixen l´espatlla amb aquesta premissa i es queden tan amples. És per això, doncs, que començo a entendre que hi hagi gent que perdi els estreps. Que consti, però, que --amb això-- no justifico, ni de bon tros, nyaps com la festa rave de Llinars del Vallès i fets similars.
Segueixo esperant, però, una argumentació mínimament convincent per part de la conselleria d´Interior sobre la tardança en dissoldre-la. Paral·lelament, exigeixo una disculpa formal i seriosa de la titular del càrrec de portaveu del mateix govern català: concretament amb la presa de pèl vergonyant de regalar una urna del 1.O a la campanya «Cap nen sense joguina». Fets així no es poden permetre dessota la capa de la terra.
Al·legar, en aquest darrer cas --després del ridícul monumental-- que «és per tal que els nens pobres votin un futur millor» té pebrots… Voler apaivagar la indignació de la gent amb el criteri que es podia subhastar i treure´n diners és de jutjat de guàrdia.
És del tot «essencial» tenir dirigents amb nivell, seny i rigor o coherència personal. Aquest país tan summament malmès no pot ésser a mans de personal que palesi tal grau d´incompetència. Se'n foten del mort i de qui el vetlla. No hi ha dret ! Que els pentini la iaia ! Fins i tot, la diria més grossa, perquè estic molt encès.
Avançant en el què ells entenen com a essencial, els hi faig unes preguntes, extensibles a la resta del govern: els estancs ho són? El campionats nacionals o lligues de futbol, bàsquet i handbol també? I el ral·li París Dakar o els campionats mundials de F1 i motociclisme? Quin és el criteri per a permetre obrir llibreries, sempre i quan no es dediquin a vendre periòdics?... Puc interpretar, potser, que els fulls de diari acumulen o porten enganxat una bona dosi d´aerosols?
En aquesta conjuntura, trobo plenament escaient un parell de cites literàries:
Miguel Delibes, en la seva obra ‘Señora de rojo sobre fondo gris', deia: «a la vida, pots assolir moltes coses. Fallar, però, en allò que és essencial és equivalent de fracàs».
I Gabriel García Márquez, a ‘Cien años de soledad', afegia: «l´essencial és no perdre l´orientació».
D'acord amb aquest filó, tinc dubtes seriosos i poca confiança en dirigents polítics amb curta o àdhuc cap experiència professional prèvia. Penso en Manuel Iceta, Pere Aragonès, Inés Arrimadas, Roger Torrent, Ada Colau, Alejandro Fernández, Pablo Casado o el propi Pedro Sánchez. Per a mi, seria essencial exigir un curriculum potent i un bagatge de coneixements suficientment contrastat. D´altra forma, esperar que seran capaços de guiar el país com cal és utòpic.
Sentenciava André Malraux que «l´essencial passa per bescanviar l´ancoratge del vaixell». Al rerefons d´aquesta dita, s´hi amaga la fondària d´uns gestors/dirigents que sovint no saben ni on tenen la mà dreta. Molta xerrameca --això, sí-- però poques solucions reals. Arribat en aquest punt, insisteixo en la figura del polític aferrat a tasques de voluntariat, sense cobrar… Com, de fet, està prou estès a Suïssa. La princesa Diana de Gales tenia molt clar que «ajudar la gent necessitada era una part essencial de la seva vida».
Arribaran totes aquestes reflexions a l´oïda de tota aquesta trepa de professionals del ram polític-? Tant de bo!