No dic que les empreses de captació d'aigua no tenguin raó: l'administració ha gestionat els recursos hídrics molt malament; s'ha actuat sense previsió, no s'ha mantengut en bon estat la xarxa de distribució i no s'han executat a temps les obres necessàries. I ara l'administració demana a les empreses o als agricultors que s'estrenyin el cinturó, quan hi ha municipis on es perd pel camí una part important de l'aigua. És, en efecte, absurd; el sector està pagant els plats que han trencat uns altres.
Però és el que hi ha: l'aigua s'acaba a Eivissa. La situació no millorarà en els pròxims anys; ens ho diuen la immensa major part de científics i meteoròlegs: això del canvi climàtic és una realitat i ha arribat per quedar-se; farà més calor i es registraran menys precipitacions, i, en qualsevol cas, serà més fàcil que es produeixin desequilibris greus, amb sequeres llargues i profundes. Els pagesos ho saben encara millor que els científics: no plou com ho solia fer.
Que els agricultors o les empreses captadores d'aigua tenguin raó, no farà canviar la realitat ni un milímetre: el nivell de l'aigua subterrània baixa i els pous es salinitzen perillosament, i ja sabem que recuperar un aqüífer salinitzat és quasi impossible. Ja hem fet tard. Mentrestant, l'administració té l'obligació de subministrar aigua potable als vesins. Tenia aquesta obligació l'anterior administració i la segueix tenint l'actual; amb la imposició d'un decret de sequera, l'administració (ara sí) no fa més que intentar complir amb el seu deure.
Probablement, ni tan sols amb la famosa interconnexió de les dessaladores (un mantra que sona molt bé, però que està per veure quin efecte tendrà), n'hi haurà prou per subministrar aigua potable a tota la població que s'espera durant l'estiu. Què hem de fer, idò?
Si no es vol un decret de sequera, ballar la dansa de la pluja no pareix un recurs més eficaç. S'ha d'actuar contra els pous il·legals (ho hauria de fer l'administració, no les empreses), s'ha de posar en marxa la dessaladora de Santa Eulària, s'han d'interconnectar les dessaladores, s'ha de revisar tota la xarxa de subministrament i substituir la part que està en mal estat (hi ha municipis que ja ho estan fent), i, també, s'ha de restringir l'extracció d'aigua dels pous.
L'administració, efectivament, ha actuat de forma penosa, amb la ineficàcia que sol mantenir en molts altres àmbits. La diferència és que, en aquest cas, ens l'estam jugant amb un recurs bàsic i imprescindible: l'aigua. No estam parlant de la remor de les discoteques o dels taxis pirata. La dificultat per accedir a una font d'aigua potable és un dels criteris fonamentals per distingir un país desenvolupat d'un que no ho està; és una qüestió essencial, com l'alfabetització o l'accés a una font d'aliments; nosaltres, en matèria de recursos hídrics, queim del costat dels països subdesenvolupats.
A Eivissa, amb l'aigua, hem tengut fins avui molta de sort: encara que l'illa és petita, i amb tota la pressió turística que suporta, Eivissa havia comptat durant dècades amb un cabdal d'aigua suficient; l'explotació dels pous i la dessalació havia permès subministrar aigua tant per a residents com per a turístes. Però, d'un temps ençà, l'oasi ha anat resultant un miratge; l'augment de la població resident i dels turistes, i la sequera, ens han posat davant dels ulls una realitat molt més eixuta: l'aigua ja ens l'havíem begut.