Jo he pres Aire d'Eivissa. No ha set al lavabo d'una discoteca, a la nit, d'amagat. Ha set aquest matí, a la meua pròpia casa. He sortit al balcó i he obert una llauna d'Aire d'Eivissa. Com us podria transmetre el que se sent?... Jo em pensava que sabia què era l'aire, em pensava que sabia què era respirar. Estava molt equivocat. L'aire d'Eivissa i l'Aire d'Eivissa no tenen ni punt de comparació; no sé molt bé com explicar-ho amb paraules, però de seguida notes la diferència: l'aire d'Eivissa normal és molt més insuls, massa transparent, excessivament immaterial, eteri d'una forma vulgar i barata. L'Aire d'Eivissa, en canvi, és igual de transparent però és com si brillàs; si obres la llauna a la llum del sol, els rajos travessen l'aire netament; és invisible, però a la vegada té presència: tu saps que està allí. Ara pens que duc tota la vida respirant aire d'Eivissa, com un imbècil, quan podria haver respirat Aire d'Eivissa... Sobretot, el fet que t'hagi costat 4 euros, fa que el sentis com una cosa pròpia, com una cosa que és només teua, i no de qualsevol desgraciat que està respirant devora teu. L'aire, fins ara, havia set una substància vulgar i gratuïta, i ja se sap què passa amb allò que es regala: la gent no ho aprèn a valorar. Ara que l'aire té preu, tots anirem molt més amb seny a l'hora de respirar.
També he pres Aigua d'Eivissa. Què us he de dir?, puf, és la canya. Aigua de mar esterilitzada d'Eivissa. És boníssima per als ronyons, el fetge, la melsa, els occipitals, els hipocondris, les tangents, la dièresi, l'escafoide i fa créixer les pestanyes; cura els ulls de poll, el mal d'ull i el madridisme; està indicada per a l'anèmia, l'asfíxia i l'abstenció electoral. Gent amb tota mena de mals l'està prenent i millora ràpidament. M'han dit que Ana Obregón sempre en pren dos gotets abans de fer el seu posat d'estiu; per això està tan guapa. Leticia Sabater en va prendre sis gots abans de gravar la Salchipapa. Millora el rendiment sexual, la concentració dels estudiants i l'habilitat a l'hora de realitzar activitats mecàniques complicades, com partir pinyons o fer sonar unes castanyoles amb l'aixella. Jo en prenc cada dia tres cullerades soperes i cada vegada em trob millor, més viril i més sexy; puc escriure un article com aquest en menys de 10 minuts, i això no seria possible si no anàs d'Aigua d'Eivissa fins a més amunt de les celles. (El que encara no he pogut és provar l'aigua de Sant Jordi; la veritat és que em dóna una mica de por; m'han dit que els seus efectes poden ser brutals.)
I ara tenc al davant una caqueta d'Eivissa. Mmmm. Me la mir, i..., què voleu que us digui?... Es tracta d'una merda, bàsicament. Però és una merda d'Eivissa i m'ha costat 200 euros. Les seues propietats deuen ser extraordinàries. Es ven en un pot de vidre, hermèticament segellat, amb un elegant dibuix d'una pagesa aplatufada devora d'una mata, fent les seues necessitats. Només hi ha una cosa que em preocupa...: a mi qui m'assegura que aquesta merda és realment eivissenca?..., i si resulta que és una merda normal de la Península?, i si és una merda murciana?... Que a Eivissa circula molt d'espavilat, i el nom d'Eivissa arrossega molts clients... Supòs que quan la destapi ho notaré: tractant-se d'una merda d'Eivissa, ha de ser una passada.