La setmana passada es varen complir els cinc-cents anys de l'inici de la Reforma protestant. Va fer exactament cinc segles que Martí Luter va penjar a la porta de la seua parròquia un paper amb la llista de les reformes que li calia fer a l'Església si volia seguir, segons ell, la lletra de l'Evangeli. Com molt bé ha reportat Josep Lluís Carod-Rovira amb el seu llibre sobre la Reforma Protestant als Països Catalans, aquell gest de Luter va constituir el tret de sortida de moltes coses. El lliurepensament, la cultura del treball i de l'esforç dels països del nord d'Europa, l'assentament de la democràcia, la Il·lustració, difícilment s'haurien pogut consolidar sense aquella passa d'impacte extraordinari.
I també, ben cert, va constituir una font de conflictes. Sense conflicte no hi ha canvi, però els canvis, ben habitualment, van acompanyats de forta conflictivitat (especialment si es tracta de canvis de grans dimensions). I no diguem ja si es produeix una barreja de religió i política, com la que va acompanyar la batalla entre la Reforma i la Contrarreforma. Certament, catòlics i protestants s'han enfrontat durant segles, a Europa i al món sencer. Però ara ja podem llegir amb un somriure distant als llavis les tribolacions del primer protestant que va anar a parar per Portmany i va cuidar morir apedregat, com si fos Ramon Llull entre els seguidors de l'Islam, a mans dels jovenots envalentonats pel capellà del poble. Un protestant? Tirem-li pedres!
He de dir que m'ha fet créixer una mica més, encara, la figura del Papa Francesc el seu gest en fer-se els cinc- cents anys de l'inici de la Reforma protestant. Francesc l'ha celebrada a Suècia, concelebrant amb membres molt destacats del protestantisme. Pastors protestants i capellans catòlics junts sense cap problema, advocant per tot allò que tenen en comú abans de barallar-se per allò que els separa. Aquesta és la imatge que sempre caldria esperar dels pastors. Gent que no atia el foc, sinó que el minimitza, que no busca l'enfrontament, sinó la concòrdia; que malda per l'entesa més que no per la baralla. Així s'ha celebrat, i no podia ser de millor manera, a Suècia.
En la seua homilia, Francesc no ha entrat en ceballudes disquisicions dogmàtiques, sinó que s'ha aturat en problemes reals, de la societat actual, del nostre món. I, des del meu punt de vista, ho ha fet amb encert. S'ha referit al problema dels refugiats que intenten trobar aixoplug als diferents estats de la Unió Europea, persones que ho han perdut tot als països d'origen, on són perseguits, i que busquen un lloc sota la capa del sol. Ha advocat per un canvi de consciència entre els habitants d'aquesta Europa tan desnortada en molts aspectes, perquè col·loqui al capdamunt de les seues finalitats l'humanisme, la realització de les persones, el respecte per a tothom.
També em va agradar la seua posició en relació a la conservació del Planeta, al compromís amb el medi ambient, amb la posició que els catòlics han de tenir en qüestions d'ecologia. Estic convençut que molts integrants de l'Església catòlica es degueren replantejar (o, senzillament, plantejar) qüestions relacionades amb el medi ambient d'una manera que mai no els hauria arribat si no hagués estat per les paraules del cap de l'Església.
I entenc que s'ha de valorar molt positivament la mediació que ha fet a Veneçuela, entre el règim bolivarià i l'oposició, per intentar acostar posicions i evitar que el conflicte acabi en mals majors.
Certament, només s'hi ha involucrat a partir de l'autoritat moral, però ha estat una decisió valenta i encertada. S'ha aprofitat que en Maduro i companyia, que no s'escolten ningú, almenys s'escolten Francesc, i, de mo- ment, sembla que li fan cas. I a l'oposició ja li va bé que algú amb suficient autoritat moral sigui capaç de fer negociar alguna cosa al règim autodenominat bolivarià.
A nivell més local, se'm fa avinent la petita mostra de Bíblies que en Joan Riera posa a disposició de la gent que s'acosta a l'església de Co- rona. N'hi ha diverses, perquè ningú no se senti exclòs. Un bon exemple.