Tots patim el malestar i l'angoixa, la majoria de nosaltres de manera puntual, i aconseguim manternirnos en un equilibri raonable. Això pot ser així per sempre, o en algun moment pot aparèixer alguna cosa que desequilibri aquesta homeòstasi. És sabut que pot passar a qualsevol.
Els patiments insuportables, són aquells pels que la gent consulta i demana ajuda per a poder esbrinar alguna cosa d'un mateix que permeti, en darrera instància fer els canvis i transformacions personals que permetin veure allò que fa patir des d'un altre lloc.
La meva idea i la meva pràctica ètica, professional i personal, diu que aquestes coses que fan patir de manera profunda i continuada a les persones, no són coses fàcilment extirpables, es tracta d'engranatges complexos, de nusos i de lligams inconscients que no són fàcils de tallar.
Evidentment, el paper de la persona que demana ajuda pel seu patiment, independentment del grau de desvali- ment i incapacitat amb el que arribi a la consulta, és el paper clau en el recorregut per a poder canviar parts d'un mateix molt instal·lades que fan patir, i que sovint no entenem i van més enllà de l'abordatge de la lògica i del sentit comú: no és la lógica ni el sentit comú o els consells ben intencionats el que està en lloc i el que pot mobilitzar el canvi.
En tot cas, fins i tot el patiment més gran no ho és en tot moment en la mateixa intensitat i tots disposem del recurs de la paraula per a poder tramitar, encara que sigui un momentàniament, allò que en el fons ens fa patir, i tenir moments de respir.
La idea que proposo, sosté, i això actualment és molt impopular, que mantenir-nos a prop del malestar, amb la idea de poder-lo interrogar amb l'ajuda del professional adequat, va fent possible el camí, passa a passa, d'anar canviant més o menys lentament aquells circuits dins nosaltres mateixos, que ens fan ocupar posicions dolorosament insostenibles a la vida -evidentment cada persona és diferent i hi ha qui pot fer canvis molt profunds d'una manera molt ràpida-.
És impossible jugar una partida diferent a la vida, sense saber quina peça i quina funció representa un mateix, quines són les regles del joc i quin el tipus de tauler: d'aixó, moltes vegades prou soterrat, parla el procés que descric.
Un treball com aquest, no té en absolut res a veure amb voler aniquilar el malestar -via medicacions o altre tipus de procediments suposadament curatius-, cosa que pot resultar enormement alleugeridora però que relega i tapa de manera més intensa allò que ens fa patir, amb la possibilitat que torni de la mateixa o d'un altra manera.
Les medicacions, si s'utilitzen com únic tractament i per a acabar amb els símptomes sense poder desenvolupar i resseguir tot el que aquests símptomes tenen a veure amb nosaltres, pot resultar un alleugeriment molt important, però sovint tallen la possibilitat d'investigar i desentranyar coses a un nivell més profund.
Avui en dia no és fàcil ni popular, en la societat de la fascinació per la imatge, i de la immediatesa del temps, suggerir que el procediment necessari per a arribar a un lloc diferent, té a veure amb estar a prop de l'angoixa i dels límits d'un mateix, per a que arribat el moment i després de l'adequat procediment d'investigació en un mateix, les llàgrimes de patiment siguin autèntiques llàgrimes de llibertat.
El resultat és enormement diferent en la lectura que es pot fer de la vida passada, dels motius de les coses i esbossa unes possibilitats diferents per al futur.
El «benestar» químic i la promesa d'una felicitat ràpida i completa és una il·lusió que molt sovint ens enreda, per acabar de manera frustrant en el mateix punt on més endavant ens trobarem de nou encallats.