La dreta espanyola sempre ha reivindicat Josep Pla (supòs que aprofitant el tractament, ni que sigui parcialment, injust del catalanisme envers aquesta figura cabdal de les nostres lletres). Fins i tot José María Aznar, quan parlava català en la intimitat (és a dir, quan necessitava els vots de Convergència i Unió per governar), reivindicava ostentosament Josep Pla. Si la reivindicació era sincera, supòs que haurà llegit la magnífica recopilació de notes disperses titulada Fer-se totes les il·lusions possibles, a càrrec de Francesc Montero, de la Universitat de Girona, publicada per l'editorial Destino. Sent Pla, no podia anar d'altra manera.
El recull objecte d'aquest comentari és format per escrits esparsos que Pla no havia publicat perquè no havia volgut, i per escrits que l'autor sí que volia publicar però que la censura ho va impedir. No debades Pla ha estat un autor censurat pel franquisme, encara que sovent s'hagi oblidat aquest aspecte del tractament de la seua obra. Bé, fem una mica de ruta de Pla per a Aznar i la resta de l'espanyolisme militant.
Què diu Josep Pla de l'exèrcit? A principis dels anys cinquanta escriu, “essent incapaç l'exèrcit de qualsevol acció militar exterior, per subsistir s'ha convertit en el braç armat de la diferència de classes –vull dir que l'exèrcit és un exèrcit de guerra civil, amb el matís concret de la guerra social. És per això que Església, militarisme, latifundisme i burgesia són exactament el mateix, és la mateixa lligada. L'exèrcit és la garantia de la diferència de classes”. Ni els més radicals del 15M o de la CUP ho haurien pogut dir d'una manera més clara i sintètica.
Manipulant Pla, des de la caverna hispànica se'l vol presentar com un defensor del bilingüisme. Confonen el fet que Pla escrivís (i molt!) en espanyol amb el fet que defensàs el bilingüisme a Catalunya. En parlar de la decadència catalana, Pla afirma: “El bilingüisme fou un altre factor de decadència. El bilingüisme planteja al meu entendre el problema del subconscient català –origen de tot el drama cultural del país – perquè el poble que no logra mantenir les manifestacions del seu subconscient enun estat folgat, llibèrrim i normal, perd la seva personalitat d'una manera fatal i seguríssima”. Ves qui ho havia de dir! Josep Pla ho diu tan clar com qualsevol sociolingüista partidari de l'oficialitat exclusiva de la llengua catalana.
Per als que presenten Pla com un espanyolista, pens que és interessant la reflexió sobre què és Catalunya. “Catalunya és un país europeu, afectat d'una manera insensible –o, en tot cas, molt lleugera- per factors extraeuropeus, cosa que noes podria pas dir d'altres sectors de la penínsular, on els factors aràbics o mahometans hi tenen un gran pes. Catalunya és un país europeu i situat en l'àrea plenament europea. La seva situació social no difereix per res dels altres pobles europeus. Gràcies a la revolució dels remences és un país sense latifundisme i sense feudalisme agrari. Gràcies a la industrialització, conseqüència d'una llarga tradició comercial i artesana, Catalunya és un país de tipus occidental –és a dir, d'economia burgesa. El seu exacerbat individualisme fa del català un home de la civilització industrial, o sigui, un liberal burgès”.
Aquesta ha estat la força de Catalunya, una força civil com no pot ser d'altra manera en una nació sense estat. La clau de tot plegat l'explica Pla en aquestes paraules: “Ni Espanya ni França han volgut acceptar mai l'existència d'una personalitat catalana. Per part del dominador polític, a més d'aquesta inacceptació, s'ha produït l'esforç de desarrelament: s'han imposat prejudicis, desconfiances, mesures vexatòries, obligacions deliberades, per diluir l'autenticitat del país, per matar una personalitat autòctona. Aquesta personalitat ha de tenir una força i una vitalitat impressionant si després de tants segles de mixtificació, d'un tan llarg esforç assimilatori, encara persisteix”. Quanta actualitat cobren aquestes consideracions, encara avui dia!
Aquest és el Pla que escriu plenament des de la llibertat d'esperit, sense autocensura i sense entrebancs, com una alenada d'aire fresc. Aquest és el tremp de l'home que, juntament amb el seu amic Joan Fuster, el geni de Sueca, va escriure les millors pàgines del nostre assaig del segle XX.