Les identitats nacionals desxifren bona part dels moviments generats a l'Europa dels darrers segles. Tot i això, aquest joc –precís- d'equilibri de forces, s'ha vist sorprès aquests darrers anys amb l'entrada de nous agents que han obligat a reinterpretar el significat que, històricament, havien tengut aquestes identitats nacionals.
En aquest sentit, la revolució tecnològica ha deixat de ser una qüestió de mitjans per a convertir-se en una qüestió de fins, de tal manera que a aquells elements que, tradicionalment, han estat generadors d'identitats (com ara la família o l'escola) en l'actualitat se n'hi afegeixen de nous com ara l'univers digital. Avui en dia és a partir d'aquests mitjans de masses des d'on s'incentiven corrents d'opinió, activitats socials, polítiques, econòmiques, en definitiva, des d'on es crea cultura. Les TIC ja no són simples instruments de difusió cultural, sinó que es converteixen per sí mateixes en una nova forma de crear cultura, normalment, a través de mitjans massius globals a on els béns i els serveis són de ràpida obsolescència i passen d'una mà a l'altra al ritme de les seves possibilitats d'innovació tecnològica i informativa. El resultat de tot plegat, és que no hi ha identitats que resisteixin en un estat pur gaire temps davant la força dels estímuls generats des dels distints racons del geoide.
En efecte, les noves tecnologies han estimulat la creació d'unes noves identitats postmodernes que descansen sobre un univers desterritorialitzat i que són immensament efímeres i dèbils -ja que gairebé només es conjuguen en present-. De tots aquests processos, en surten a diari noves tendències d'oci, nous models de vestimenta, noves manifestacions culturals, etc. sovint compartides arreu. Sigui com vulgui, l'aplec de transformacions viscudes arran de la nova era digital, ha generat escenaris inèdits sobre els quals poder construir altres identitats a partir de noves conjuntures polítiques, socioeconòmiques o culturals. Així, avui en dia les fronteres no només esdevenen geogràfiques sinó que també romanen definides pels sistemes de comunicació.
Vivim enmig de societats compulsives, que viuen a l'instant en la recerca d'estímuls i objectes que calmin la seva set, societats que avancen en escenaris en els quals la vivència del temps i de l'espai es contreuen, on es traspassen els llindars del què és real i virtual. Es tracta de societats que confonen el fet d'estar sol amb l'estar aïllat. Societats de l'efímer que sempre cerquen un sentit que no acaben trobant perquè, tal vegada, no cerquen en el lloc adequat.
Tot i això, alguns discursos continuen enfocant la reflexió a partir d'anàlisis espacials, tot partint de la dicotomia inherent a aquestes noves tendències la qual es debat entre la globalitat i la localitat. El sociòleg Manel Castells remarca que els Estats-Nació s'han vist absolutament desbordats pels fluxos globals en l'àmbit econòmic, tecnològic i també en el camp de les comunicacions, els quals escapen sovint al seu propi control, tot posant en dubte la seva base legitimadora «moderna» del seu poder i de les seves funcions. Paral·lelament, l'avanç d'alguns processos estan debilitant la credibilitat de l'Estat-Nació; per exemple, el deteriorament de l'Estat del Benestar com element subministrador de béns i serveis o la consolidació d'organismes supraestatals, com ara la UE.
Tanmateix, les conseqüències que aquest nou escenari està mostrant en el camp de les identitats, fonamentalment, ens condueix cap a dues direccions de sentit diametralment oposat: el reforçament de processos d'homogenització tendents a alimentar una cultura global i, contràriament, el sorgiment de moviments locals de resistència identitària. Serà enmig d'aquestes inèrcies, on hauran de trobar el seu espai les noves cultures nacionals.