La crisi desencadenada a Veneçuela ens ha retornat el tuf de Guerra freda, una flaire que ja feia molts anys que no sentíem, però que devia estar encara soterrada sota les cendres. Mai no s'han de descartar etapes prou fosques de la Història, com estam tornant a intuir ben clarament.
A Veneçuela, la situació política fa temps que pinta molt malament. I hi pinta, bàsicament, per dèficits evidents del seu sistema polític, ben dubtosament democràtic. El detonant de la crisi ha estat la reelecció de Nicolás Maduro com a president, en un procés que ha estat clarament discutible, des d'un punt de vista democràtic. Com si es tractàs de la teocràcia iraniana, diversos candidats a la presidència varen ser rebutjats, i no s'hi varen poder presentar. De manera que a Maduro li va quedar el camp més o menys lliure per a la seua reelecció. Així i tot, va treure poc més del 50% dels vots. Majoria absoluta, en qualsevol cas, però amb una elevada abstenció. No sabem què hauria passat si s'hi haguessin pogut presentar tots els candidats que ho pretenien. Però el fet que n'hi hagués d'exclosos ja treu legitimitat a l'elecció del candidat suposadament guanyador.
Aquesta elecció ha estat la gota que ha fet vessar el got de l'oposició veneçolana, prou acostumada a tota classe d'abusos per part dels que ostenen el poder. El chavisme, certament, no és gaire contemporitzador amb els que no són de la seua corda. Tant ha estat així, que el president del Parlament, Juan Guaidó, ha decidit, d'acord amb la constitució veneçolana, assumir interinament les funcions de president, tot considerant que l'elecció de Maduro ha estat un frau. I ara resulta que, a Veneçuela, hi ha dos presidents. La cosa fa pinta de guerra civil, especialment si les forces armades també es divideixen, cosa que, en escriure aquest paper, encara no estam en condicions d'avaluar.
Però el tuf de Guerra freda no procedeix de Veneçuela mateix, sinó de l'exterior. Com si haguéssim estat a mitjan segle passat, immediatament el president dels Estats Units, Donald Trump, i els presidents de països com Brasil, Colòmbia, Argentina, i d'altres estats iberoamericans, han donat suport a Guaidó. També ho han fet el Regne Unit i diversos estats de tradició anglosaxona, així com alguns altres d'Europa. En termes de Guerra freda, diríem que el món capitalista ha donat suport al president del Parlament de Veneçuela. I qui ha donat suport a Nicolás Maduro? Idò sí! Els mateixos que ho haurien fet, més o manco, a mitjan segle passat. Els principals, naturalment, són Rússia i la Xina. Ara ni Rússia ni la Xina (encara que ho sigui nominalment) no són països comunistes, sinó que es tracta de països on impera un capitalisme salvatge (segurament molt més que a Europa o als Estats Units d'Amèrica), però la geopolítica no ha canviat.
Hem de remarcar, enmig d'aquest desori, el paper cagadubtes que torna a fer la Unió Europea. Malgrat que na Francesca Mogherini, màxima responsable de la política exterior europea, s'ha manifestat clarament a favor de Juan Guaidó, la majoria dels socis de la Unió opten per una mena de tercera via, en què reclamen eleccions immediates i fan per manera de mirar de no posicionar-se al costat de cap dels dos contendents.
Tot plegat no sembla aplanar gaire el camí per a una solució pacífica de la contesa. Al segle passat, els imperialismes diversos varen jugar un paper lamentable arreu del món, amb els més pobres i indefensos apareixent sistemàticament com a damnificats. Ara els imperialismes també s'han diversificat. Perquè al costat de les grans potències, hi apareixen potències regionals com l'Iran, l'Aràbia Saudita i d'altres similars que es dediquen a dessagnar els menys poderosos a les seues àrees d'influència.
Veurem com se'n sortirà, Veneçuela, d'aquesta situació. Tots els indicis apunten en la pitjor direcció possible. Les aliances mostrades davant el conflicte poden desvetllar malsons del passat. Mai no diguem que determinades situacions ja han estat superades.