Som a la recta final de les eleccions al Parlament europeu, absolutament tapades per les eleccions municipals i autonòmiques (a les comunitats no autònomes dites autònomes), unes eleccions que s'hauran caracteritzat, bàsicament, perquè no s'ha parlat d'Europa. En qualsevol cas, si se n'ha dit alguna cosa, no ha tengut res a veure amb cap projecte per a Europa. Quan, en condicions normals, el que s'hauria d'haver tractat és quin projecte té per a Europa cadascuna de les formacions polítiques que concorren a les eleccions.
I no és que visquem en una època que sigui precisament fàcil per al procés de construcció europea. El projecte europeu està assetjat per diversos enemics, que el sotgen de manera directa o indirecta. Al capdamunt, naturalment, hi ha el nacionalisme dels estats, atiats pels populismes de signe divers (sobretot d'extrema dreta) que s'han fet més forts a diversos llocs d'Europa al llarg dels últims anys.
Molts estats membres formen part de la Unió Europea no pensant, de cap de les maneres, què poden aportar a Europa, sinó que en poden treure. Fan més per la cohesió europea els fons de cohesió que tots els projectes de futur que es puguin presentar de cara a construir una Europa més consistent políticament i més unida institucionalment. Es tracta d'una mena d'Europa de conveniència que queda molt lluny de l'Europa assumida culturalment i sentimentalment que pertocaria que ja tenguéssim.
Ja que les formacions polítiques que concorren a les eleccions europees no en parlen, o tenint en compte que, si en parlen, ningú no els fa cas (pel que podem veure), em permetré el luxe de dir-hi la meua, tot aportant alguns elements que crec que són fonamentals per a la construcció de l'Europa política, i que els partits i coalicions que concorren a les eleccions haurien de dir si els assumeixen o no.
a) Cal anar cap a una política de defensa comuna de la Unió Europea. Avui dia, si realment volem avançar cap a la Europa unida, els exèrcits estatals no tenen cap sentit. S'hauria de crear un exèrcit europeu, amb comandaments desvinculats dels estats i controlats directament des del Parlament europeu, que pogués intervenir arreu d'Europa. En el procés per aconseguir-ho, s'hauria de treballar per l'ensamblatge dels diferents exèrcits existents actualment, fins al seu desmentellament i desaparició.
b) Cal projectar una justícia europea unificada que acabi amb les taifes judicials que patim actualment. En una Europa unida no té cap sentit que Dinamarca, Suècia, Finlàndia, Itàlia o Espanya (per citar només alguns dels vint-i-set estats membres) tenguin un sistema judicial propi, quan hi ha tribunals europeus que es troben per sobre d'ells i que tenen la potestat de tutel·latge. Per evitar les disfuncions en l'aplicació de la legalitat comuna, s'haurien de desmantellar els sistemes judicials «regional» i anar a una justícia europea unificada. Així ens estalviaríem vergonyes com el Tribunal Suprem, l'Audiència Nacional i d'altres antigalles de campanar.
c) És hora de desmantellar les diplomàcies (caríssimes, nacionalistes, divisores i ineficaces econòmicament) dels estats membres de la Unió Europea i apostar per una diplomàcia europea unificada. Aquesta diplomàcia europea tendria sentit si es bastís (cosa que també trob absolutament necessària) una política exterior europea comuna, que eliminàs el joc de pati de col·legi en què s'han convertit algunes diplomàcies estatals.
Crec que aquestes tres propostes són prèvies a un somni que molts europeistes tenim i mantenim: la constitució dels Estats Units d'Europa. (Text escrit el dia 9 de maig, Dia d'Europa). Que així sia.