Fa exactament una setmana i un dia que va tenir lloc un dels esdeveniments més greus per al sistema cada vegada menys democràtic que patim a la nostra societat. Alguns analistes de la comunicació ho han qualificat, senzillament, de «colp d'estat digital». Aprofit el qualificatiu per titular aquest article. Sia'm permès, idò, de fer algunes reflexions prèvies.
La societat digital fa totalment impossible que algunes disposicions dictatorials preses en el passat es puguin prendre en el futur. Si més no, en les mateixes condicions en què es varen prendre en d'altres etapes històriques. Les xarxes socials, l'accés a Internet, la comunicació fora dels conductes oficials o majoritaris ha obert al món més espais per al control de les persones, però també més espais per a l'expressió de les pròpies idees en llibertat.
Per posar algun exemple: avui, acabant la segona dècada del segle XXI, és totalment impossible que hi pugui haver una persecució de la llengua catalana tan contundent i efectiva com la que es va produir, per exemple, durant la primera etapa del franquisme. Perquè l'Estat podria prohibir la llengua, però no la circulació d'informació a través de les xarxes. Qui ens podria impedir de fer piulades en català a twitter, de penjar blocs en la nostra llengua a Internet, o de comunicar-nos a través del moodle de la manera que ens doni la gana? Per tant, una persecució política de la llengua com la que portaren a terme els franquistes, avui, per imperatiu tecnològic, resulta absolutament impossible.
Basta veure com la digitalització de la societat està influint en l'evolució d'algunes societats tancadíssimes cap a posicions més obertes i democràtiques, més liberals, al cap i a la fi. L'oposició iraniana al règim dels aiatol·làs conclou que els canvis que s'estan produint a l'Iran tenen relació, bàsicament, amb la circulació de la informació, en l'accés a les xarxes per part de les classes mitjanes iranianes, en l'ús generalitzat de les noves tecnologies per part dels jóvens. Amb totes aquestes oportunitats tecnològiques la Xària ho té una mica més malament per imperar de manera omnímoda.
La potència de les xarxes s'ha vist amb l'organització del Tsunami Democràtic, de resposta a la ignominiosa i, en sentit estricte, estúpida sentència del Tribunal Suprem. Aquest moviment democràtic (que les clavegueres de l'Estat intenten assimilar al terrorisme, actuant com una Turquia qualsevol) va tenir desenes de milers de persones en xaxa els primers dos o tres dies, i va arribar a quatre-centes mil abans del primer mes d'haver-se constituït. Quasi mig milió de ciutadans mobilitzats a través de les xarxes són totalment imparables per a qualsevol estat del segle XIX. Pedro Sánchez, el gran estratega, va decidir «cortar por lo sano» i promulgar un decret segons el qual, sense intervenció de la Justícia, el govern espanyol estarà facultat per tancar pàgines web, és a dir, per obstaculitzar la llibertat d'expressió a la xarxa. Ho argumenta per «fets molt greus que han ocorregut a determinat territori» (sense dir-ne ni el nom, com si fos el Kudistan als anys setantes del segle passat, quan el simple fet de dir el nom ja era delictiu). El decret afecta set lleis, entre elles la Llei de Telecomunicacions. En fi, un atemptat contra la Constitució espanyola, dut a terme per un suposat «constitucionalista». (Dit sigui entre parèntesis: els diferents constitucionalistes han vulnerat més vegades la Constitució espanyola els darrers mesos que els independentistes en tota la història de l'independentisme). Un colp d'estat digital.
Davant el colp d'estat (aquest més autèntic que no cap altre que s'hagi produït des de l'any 1936), em garratiba, m'espanta la passivitat dels periodistes, intel·lectuals, polítics honestos, jóvens, universitaris, i tot l'etcètera que s'hi vulgui afegir, espanyols. Tan malalta està, ja, la democràcia?