Tot eleccions al Parlament europeu solen suscitar ben poca atenció per part de les diferents esferes de la comunicació pública (especialment si les comparam amb les eleccions a nivell estatal, o fins i tot amb les anomenades autonòmiques, o amb les municipals). Se sol estirar del tòpic que Europa queda molt lluny, i amb això sembla que tot ja queda acomplert, i que no cal que ens en preocupem gaire més.
Tot l'embolic de la representació dels eurodiputats, de com s'aconsegueix la condició d'eurodiputat i de quines prerrogatives té el Parlament europeu sobre els seus electes han fet que recentment, el president de l'esmentada cambra, l'italià David Sassoli, hagi manifestat que resulta del tot necessari fer una Llei electoral europea. Bravo! Ja era hora que algú ho manifestàs d'una manera tan clara.
Certament, no ha estat la devoció europeista allò que ha fet que el president del Parlament europeu es decidís a fer el pas, sinó el fet que, per primera vegada en la història d'aquest parlament, hi ha tres eurodiputats que, a hores d'ara, encara no han pogut prendre possessió dels seus escons, per mor de les restriccions que els posa l'estat on han resultat elegits. El problema plantejat és extraordinari, i desborda de molt els límits de l'estat en qüestió. I planteja un problema fonamental per a la condició de membre de la cambra parlamentària europea: hom accedeix a la condició d'eurodiputat en el moment en què els ciutadans l'escullen o quan ha dut a terme uns determinats tràmits imposats per l'Estat membre? Sobre aquest assumpte, l'advocat general del Tribunal de Luxemburg no té ombra de dubte: allò que converteix un ciutadà en eurodiputat és el fet que els seus electors l'hagin escollit. Són els vots i no les formalitats posteriors allò que et converteixen en eurodiputat. Hom és diputat al Parlament europeu perquè els ciutadans ho decideixen, no perquè juri o prometi la constitució d'un estat membre o perquè facin altres formalitats més o manco imposades. Sense cap d'aquestes formalitats, segons l'advocacia general de la Unió Europea, hom és eurodiputat. I, per tant, compta amb totes les prerrogatives pròpies dels eurodiputats, entre elles la immunitat parlamentària.
Si no contradiu la tesi de l'advocat general, el Tribunal de Luxemburg dictaminarà que Oriol Junqueras té immunitat parlamentària. Immediatament, se'n desprendrà, per concomitància en els fets, que també en tenen Carles Puigdemont i Antoni Comín. I, ara quan es produeixi el brèxit i ella adquireixi la condició d'europarlamentària, també Clara Ponsatí. Per a Puigdemont i Comín (i posteriorment per a Ponsatí) la cosa no tendrà cap problema: són a Lovaina, Waterloo i Edimburg i, per tant, aniran tranquil·lament a Brussel·les i prendran possessió dels seus respectius escons. Per a Oriol Junqueras, segrestat per la Justícia espanyola, la qüestió em tem que serà considerablement més difícil.
En qualsevol cas, emperò, de tot aquest cas (de l'escàndol que dos milions i mig d'electors europeus no hàgim vist encara els nostres representants elegits asseguts als seus escons) se'n desprèn quelcom de molt positiu: la urgència d'elaborar una Llei electoral europea que deixi fora de combat les lleis electorals dels respectius estats membres i de les seues juntes electorals (almanco pel que fa a les eleccions al Parlament europeu).
Darrere aquesta llei, totalment urgent, n'haurien de venir d'altres. No hi ha com fer de la necessitat virtut. Per exemple, Europa no es pot permetre que, dins les seues fronteres, hi hagi presos polítics. I, doncs, també faria falta articular una llei que acabàs amb fórmules delictives contràries als sistemes democràtics, com ara les condemnes per sedició. Faria falta, doncs, una llei marc europea sobre drets humans, sobre delictes sancionables i sobre línies vermelles en els marcs jurídics de cadascun dels estats membres.
Així mateix, s'hauria de fer una llei europea que emparàs la llibertat d'expressió i que establís les condicions en què tots els ciutadans de la Unió Europea han de poder exercir-la. Resulta totalment inacceptable, des del punt de vista de la defensa dels valors europeus, que hi hagi estats que puguin condemnar persones per haver cantat una cançó (digui el que digui la seua lletra), per haver escrit un article periodístic (digui el que digui l'esmentat article) o per haver representat una obra de titelles (facin dir el que facin dir a les titelles de l'obra). Europa no es pot permetre titellaires encausats, actors portats davant la Justícia per blasfèmia o coses semblants, ni rapers, com el mallorquí Valtònyc, exiliats per mor d'un rap composat i cantat als divuit anys. Hi insistesc, digui el que digui la seua lletra, amenaci qui amenaci, blastomi tant com vulgui blastomar.
Alguns estats membres (diguem-ho clarament: Polònia, Hongria, Espanya) estan fent sortir els colors, sense necessitat d'usar vermellet simbòlic, a la Unió Europea. Però la Unió Europea té mecanismes per fer de la necessitat virtut. Lleis europees, ja!