Als Estats Units d'Amèrica, el potasses del president Trump ha intentat una centralització de la gestió de la crisi de la pandèmia de la Covid-19 i s'ha trobat amb una autèntica rebel·lió per part dels governadors de diversos estats, que consideren que cada estat ha de fer la gestió que li pertoca. Bàsicament, s'han revoltat les dues costes. A l'Est, s'oposen a deixar el timó en mans de Trump els governadors de Nova York, Nova Jersey, Connecticut, Rhode Island, Massachussets, Pennsilvània i Delaware, de moment. A l'Oest, els d'Oregon, Washington i Califòrnia. Un dels arguments comuns a tots els governadors que no volen seguir l'estela de Trump és el de fer cas al que diuen els científics. En aquest sentit, ha destacat Andrew Cuomo, de Nova York, que considera que no es pot fer un desconfinament exprés, ni de qualsevol manera, sinó que només es pot dur a terme d'una manera eficient fonamentant-se en dades tècniques. Que s'ha de fer com diuen els que en saben, vaja. Al cantó oest, sempre més vistós, destaca la posició de Califòrnia, que s'ha reclamat, textualment, «estat-nació, per poder gestionar la crisi». Fins i tot hi comença a haver algunes veus, molt minoritàries tot sigui dit de passada, que reclamen l'exercici del dret d'autodeterminació (que, en el cas de Califòrnia, no discutiria ni el president Trump).
A l'última enquesta del CIS, precisament sobre la gestió de la pandèmia per part dels poders públics espanyols, es demana a la gent si els governants han d'acceptar allò que diguin els científics (i traspassar-los la responsabilitat en la gestió) o si han de fer allò que ells, en tant que persones elegides per a governar-nos, considerin més oportú. Quan vaig llegir la pregunta, terriblement embolicada en el qüestionari original, vaig pensar que es tracta, en qualsevol cas, d'un fals dilema. Les decisions és evident que les han de prendre els governants. Però resulta igualment evident que no les prendran a partir dels seus elevats coneixements en epidemiologia, sinó a partir del coneixement dels científics que els assessoren (o pels quals haurien de fer-se assessorar).
Una altra qüestió curiosa que es demana, en aquest qüestionari del CIS, és si els ciutadans consideren que el govern ha de poder retallar la llibertat d'expressió a fi i efecte de combatre millor el virus. Devers dues terceres parts de les persones enquestades consideren que sí, que el govern ha de poder censurar determinades notícies, en ares de la salut pública. Recordem que la llibertat d'expressió, ja prou erosionada durant aquests darrers anys al Regne d'Espanya, constitueix una de les peces clau per a poder considerar democràtica qualsevol societat. Dit ras i clar: sense llibertat d'expressió no hi ha democràcia.
Aquesta qüestió ens planteja un problema nou: s'ha de poder lluitar contra les notícies manifestament falses. Però això no ha d'enterbolir uns debats i unes discussions que segur que seria sa que es produïssin. No tots els científics opinen exactament el mateix sobre com s'hauria de fer el desconfinament. Ni tots abordarien la crisi de la mateixa manera. Els governs, lògicament, agafen el criteri d'aquells que consideren que el tenen més encertat. Però, per descomptat, també es poden equivocar. No hi ha una manera matemàtica, exacta, inqüestionable, d'abordar una crisi com la que estam patint actualment. Com tampoc no existeix aquesta manera única d'abordar la crisi econòmica que se'n derivarà.
Des del meu punt de vista, s'ha de fer cas als centífics (i es veu massa el llautó dels opinadors que, pagats per determinats sectors, es dediquen a intentar carregar-se el bon nom i la imatge de determinats científics, cosa que entre nosaltres estam veient de manera sagnant durant aquestes últimes setmanes), s'ha d'assumir la pròpia responsabilitat (al cap i a la fi són els polítics en exercici els que acaben prenent les decisions que després esdevindran operatives), i s'ha de permetre un debat públic i obert sobre tot plegat (en què hi pugui intervenir tothom, fins i tot aquells que van a sou de determinats poders i només es dediquen a intoxicar).
Potser som en un bon moment per rellegir El científic i el polític, d'Émile Dürkheim, i recapacitar una mica sobre el paper que correspon a cadascú, i sobre les característiques de la pròpia activitat, que evidentment també en condicionen altres aspectes, com els discursos que se'n desprenen. També ens podem permetre d'observar els polítics que fan cas dels científics i els que no en fan gens ni mica. I, vagi tot com vagi, sempre hem de mirar de treure'n les nostres pròpies conclusions, un cop consultades les fonts d'informació que ens generin més confiança.