Quan parlam de la Unió Europea, tenim tendència a considerar una mena de monstre policèfal, anacòrdic i multiorgànic, descontrolat i sense comandament únic, disseminat per devers Brussel·les, inabastable per als procediments democràtics, farcit d'euròcrates i sotmès a les multinacionals i a milers de lobis que no necessiten registrar-se ni mostrar-se públicament. Aquesta és la imatge d'Europa que ens hem anat creant, no sense indicis raonables, molts europeus. I que la publicitat institucional eurocràtica no ha estat capaç de modificar ni de millorar en cap sentit.
La Unió Europea, emperò, compta amb un esperit fundacional, amb alguns principis (tampoc no molts) i amb alguns fonaments que han fet possible que, fins avui, hagi anat avançant, més bé o més malament, i que, de manera ben justa, la puguem considerar un projecte en construcció (exitós, fins al moment, encara que amb un futur amenaçat per fosques boirades). Dins aquest esperit fundacional, hi ha alguns compromisos, compromisos que mai no s'haurien d'oblidar si pretenem continuar avançant en la construcció política real i efectiva de la Unió Europea. Que alguns, com el patriarca Jean Monet, voldríem que es convertís, amb temps, perseverança i bon fer, en els Estats Units d'Europa.
Europa pretén caminar cap a la unitat, a partir de la seua diversitat. I aquesta diversitat s'expressa a tres nivells diferents. D'una banda, hi tenim els estats, que han estat fonamentals en l'embranzida del primer mig segle. Els estats han constituït el motor pràcticament únic (almanco durant un temps) en la construcció europea. Per això, s'ha parlat, i crec que ben justament, de l'Europa dels Estats (l'única que sembla que estigui en construcció, fins ara).
Però també hi ha una Europa dels Pobles, reconeguda des del principi, admesa pels pares fundadors: Monet, Schuman, De Gasperi, Spinelli, Spaak. Tots ells tenien clar que hi havia un nivell de construcció del projecte europeu que ultrapassava els estats. Per això, des del principi, parlaren de l'Europa dels pobles. I se'n va parlar més, a partir de l'any 1968, quan es va signar la Carta de Brest. A l'esmentada carta, s'hi presentaven representants de les nacions sense estat (de les quals, fins aleshores, no se n'havia parlat obertament, almenys de manera coordinada, i apel·lant als principis que havien de fonamentar la Unió Europea). Les nacions sense estat hi venien a reclamar el dret d'autodeterminació i, mentrestant, la seua participació institucionalitzada. El segon nivell de construcció europea és format per un poti-poti de nacions sense estat, regions constitucionals (les que tenen autonomia i parlament), regions no constitucionalitzades, i minories.
El tercer nivell de construcció europea el formen els ciutadans. Cadascú de nosaltres pot treballar per construir una cultura europea compartida. Que, des del meu punt de vista, només es pot fonamentar en els compromisos d'Europa: el manteniment de la pluralitat lingüística, cultural i nacional; el treball per la cohesió social i per la unió dels ciutadans; l'engatjament en el projecte europeu; la defensa dels drets humans i de la cultura de la pau... En la mesura en què els europeus ens aferrem a aquests valors i els defensem estarem contribuint, també, a la construcció d'aquest projecte polític compartit que és la Unió Europea. Tant de bo, algun dia, Estats Units d'Europa!