Per definició, els cossos i forces de seguretat de l'Estat no poden tenir ideologia. No poden estar al servei d'una ideologia. No podem mostrar-se ideologitzats. No poden manifestar les seues idees polítiques. No poden posar-se al costat d'una opció política i enfront de la resta. No poden prendre partit (polític). Els membres dels cossos i forces de seguretat estan al servei de tota la població, independentment de la seua ideologia (de la de la gent, vull dir), de les seues condicions personals, de la seua raça, de la seua religió, de la llengua que parlin, del lloc on hagin nascut... En els conflictes polítics, els cossos de seguretat han de ser neutrals, i mai no poden prendre part pels uns o pels altres.
L'observació més elemental dels fets, arreu del món, emperò, ens ve a demostrar que una part (no vull generalitzar-ho, ep!) dels membres dels cossos i forces de seguretat tenen tendència a simpatitzar amb opcions autoritàries, conservadores, més escorades cap al que se sol catalogar com a dreta política. En la mesura en què aquest fenomen es produeix, hi pot haver un biaix que perverteixi el paper dels cossos i forces de seguretat. Teòricament, a nivell estrictament privat, els seus membres haurien de constituir un reflex de la societat: hi hauria d'haver hòmens i dones, religiosos i no religiosos, dretans i esquerrans, desenvolupistes i ecologistes, catalanoparlants i parlants d'altres llengües, etcètera.
Sabem, per pura observació, que això no és així. I que no ho sigui causa el biaix a què feim referència.
Les societats democràtiques treballen àrduament per la neutralitat política dels cossos i forces de seguretat, i perquè s'assemblin tant com sigui possible a la societat a la qual han de servir. Perquè, no oblidem mai, els membres d'aquests cossos són, abans que res, servidors públics. Hi ha molta diferència entre l'esperit que suposa considerar-se servidor públic i el que confereix la condició d'autoritat. No es pot ser, realment, autoritat sense ser servidor públic. I el servei públic, per si mateix, ja confereix algun tipus d'autoritat. Ah! I l'autoritat es guanya, en democràcia, amb l'acceptació per part de la població. Algú que té potestat per fer complir determinades normes però no té acceptació per part de la gent (tant si es tracta de les persones que exerceixen l'autoritat com de les normes que han de fer complir) perd qualsevol legitimitat. I, sense legitimitat, no hi ha autoritat que valgui.
En aquesta línia de treball, voldria fer atenció sobre la tasca que està portant a terme la cancellera alemanya, Angela Merkel, per controlar la creixent influència de l'extrema dreta dins l'exèrcit i dins la policia federal d'Alemanya. S'havia anat observant com, de manera creixent, Alternativa per Alemanya anava tenint més adeptes entre els membres de l'exèrcit i de la policia. I això, naturalment, preocupava el govern alemany. Pel biaix que suposa en relació al conjunt de la població.
Dit això, sia'm permès un apunt sobre el tractament de l'extrema dreta per part dels conservadors alemanys. Angela Merkel té una única línia vermella a l'hora d'establir pactes: es diu Alternativa per Alemanya. La CDU pot pactar amb qui sigui (de fet, governen alguns estats en coalició amb Els Verds), excepte amb AfD (Alternativa per Alemanya, en les sigles en alemany). Traduint-ho: seria com si, entre nosaltres, el PP pogués pactar més fàcilment amb ERC o amb Podem que no amb Vox.
Després de la Segona Guerra Mundial, Alemanya ha dedicat dècades a la desnazificació. Fer apologia del nazisme, a Alemanya, és delicte. Exhibir símbols nazis és delicte. Negar l'Holocaust és delicte. Etcètera. Alemanya ha treballat molt per fer net del passat nazi i per arrelar la cultura democràtica entre els seus ciutadans. Per això, ara mateix, existeix aquesta vigilància sobre els integrants dels cossos i forces de seguretat de l'Estat. Vigilància que, per cert, ja ha provocat algun petit daltabaix, com ara la destitució, el mes passat, de diversos càrrecs de l'exèrcit per connivència amb posicions autoritàries i amb plantejaments poc democràtics.
Veig molt clar que, des del govern, es pot reprimir els extremistes que actuïn dins aquests cossos de seguretat. Però la repressió no arregla el problema. El problema l'ha d'arreglar l'establiment d'una cultura realment democràtica (i d'una cultura de la neutralitat) entre els servidors públics que es dediquen a la seguretat. En la mesura en què aquesta cultura progressi, als països on no elegim democràticament els comandaments policials, els integrants dels cossos de seguretat s'aniran assemblant més a la societat a la qual serveixen. De la distància entre uns i altres se'n desprèn el grau de qualitat democràtica: a més distància, menys qualitat democràtica; a més semblança, més profunditat democràtica.