Dimarts de la setmana passada, el president del País Valencià (oficialment, Comunitat Valenciana), o, si així ho volem, de l'antic Regne de València, Ximo Puig, va fer un discurs memorable, a Barcelona. Possiblement, com apunta Vicent Partal a Vilaweb, no era conscient de la seua transcendència, ni, tal vegada, del seu sentit profund. Intentarem explicar per què. Probablement, el president valencià pensava que feia un exercici per aconseguir posar Barcelona en l'onda de l'Espanya federal. Però, era realment això, el que estava dient?
Puig es va queixar que, durant molt de temps, a nivell polític si més no, València i Catalunya s'han donat l'esquena, no han tengut una comunicació normal, no s'han posat d'acord per defensar interessos comuns. Al País Valencià, s'ha seguit l'estratègia de gesticular, bramar, vociferar, i fins i tot agredir, matar o posar bombes als “catalanistes” perquè tothom tengués molt clar que qualsevol simple acostament a Catalunya era una cosa perillosíssima. Catalunya s'havia de convertir en un tabú total i absolut. A les Illes Balears s'ha intentat quelcom de semblant, sense gaire èxit. Però també hem tengut aquesta pulsió malaltissa entre nosaltres. I pens que a hores d'ara hi continua ben viva. Resulta, emperò, que el president del govern valencià, que és el PSOE, se n'ha adonat, ja fa temps, que els interessos del seu govern a Madrid i els del comú de la societat valenciana moltes vegades van en direcció contrària. Així, és obvi que interessa un tren de gran velocitat entre Alacant i Barcelona. Per pura qüestió de desenvolupament econòmic.
València hi està a favor. Catalunya hi està a favor. Els empresaris i els treballadors valencians hi estan a favor. Els del Principat, també. La Unió Europea el considera prioritari des de fa dècades. Però encara no s'ha fet. La raó és ben senzilla: des de Madrid només es concep l'Espanya radial (amb inici a Madrid i dispersió en forma de teranyina pertot arreu, però sense connexions independents entre les parts). Es tracta de fer molt més fàcil anar d'on sigui a Madrid que no d'on sigui a la comunitat autònoma vesina. El model, no fa falta dir-ho, està copiat de França. Traduïm del francès: Espanya és, ben entès, una regió de França. En això també.
El crit d'alarma de Ximo Puig, pronunciat a Barcelona, reclama una entesa prioritària entre el País Valencià, Catalunya i... atenció!, les Illes Balears, per tal de fer front a la secessió madrilenya que està promovent la gran Isabel Díaz Ayuso. Personalment, com a partidari del dret a l'autodeterminació i a la independència dels Països Catalans, crec que algú hauria de fer un homenatge a la senyora Ayuso, la nostra heroïna. Allò que Joan Fuster, Sanchis Guarner, Fèlix Cucurull, Carod-Rovira, Josep Melià, Francesc de Borja Moll i tothom qui hi vulgueu sumar no han sabut fer veure clar als polítics dels nostres països, ho està aconseguint la gran presidenta de la Comunitat de Madrid. Independitzant Madrid d'Espanya ha marcat el camí als valencians del PSPV (que últimament sonen més a PSPV que no a PSOE), als baleàrics del PSIB (que haurien de començar a sonar més a PSIB que no a PSOE) i als partits del procés a Catalunya (entengui's JxCAT i ERC), que ja fa temps que reclamen l'exercici del dret d'autodeterminació (i que fins i tot l'han exercit, amb tothom en contra). Si Madrid fa devers vint anys que s'ha independitzat de l'Estat espanyol, quin problema hi ha perquè el País Valencià, Catalunya i les Illes Balears facem el mateix?
El procés vers l'autodeterminació dels nostres països té, des del meu punt de vista, tres herois. I no n'hi ha cap de català. Són, per aquest ordre, José María Aznar, Manuel Marchena i Isabel D. Ayuso. El primer va inventar-se allò de l'”eix de la prosperitat”, que havia de ser Madrid-València-Palma. Com que l'eix en qüestió tallava la prosperitat que les dues últimes havien assolit tractant amb Madrid, sí, però també amb Barcelona, i amb confins més allunyats del Regne d'Espanya, molta gent ho va veure com una baga al coll posada amb alguna intenció espoliativa. No s'equivocaven. Gràcies, Aznar! Llavors va venir en Marchena i va ficar a la presó els polítics catalans que més s'han apropat a complir el programa electoral per al qual havien estat elegits per la gent. Tothom va entendre-ho com una desconnexió. Gràcies, Marchena! I, finalment, n'Ayuso ha elevat a la cinquena potència el dumping fiscal favorable a Madrid per atraure tot el capital que encara pogués flotar lluny de la capital de l'Altiplà. En aquest cas, fins i tot alguns líders socialistes perifèrics (com ara en Puig i n'Armengol) han vist que això es carrega la dinàmica econòmica no (massa) interferida, tant al País Valencià com a les Balears. Perquè suposa, com ja sabia el gran Pasqual Maragall fa un parell de dècades, la independència de facto de Madrid (que, endemés, se n'aprofita de tots els altres, perquè els altres no ho poden ser, d'independents). Gràcies infinites, Ayuso!
La part més interessant ha de venir. I segurament vendrà aviat. Perquè el PSOE s'assembla més a Aznar, Marchena i Ayuso que no a Puigdemont, Junqueras o Comín. Per entendre'ns. De manera que, quan la corda ja s'hagi estirat massa, Puig i Armengol hauran de triar entre Sánchez i Iglesias o la fidelitat als ciutadans del Pais Valencià i les Illes Balears. Crispetes, com diria aquell.