Després de la victòria electoral del sobiranisme el passat diumenge, els polítics catalans amb un mínim de seny tenen la missió -vist des d'aquí, pràcticament titànica- d'evitar que continuï la degradació del Parlament. En una democràcia, el Parlament és el lloc sagrat, si hi ha res de sagrat, la institució que representa la sobirania popular, la que (en termes estrictament democràtics) està per damunt de totes les altres. Els parlamentaris, en haver estat elegits directament pels ciutadans, en una democràcia (ja veis que hi insistesc molt, en això de la democràcia) haurien de ser les màximes autoritats del país, estar per damunt de totes les altres, quedar en un lloc privilegiat en aquest sistema de pesos i de balances que és l'odre polític.
Perquè els nostres adversaris (i els nostres enemics, i supòs que tothom ja és capaç de fer la distinció amb els seus propis mitjans) ho saben perfectament, hi ha hagut, durant aquesta última dècada (i una mica més allargat en el temps) un setge al Parlament de Catalunya. Dels tres parlaments de la nostra nació, aquest ha estat el que ha rebut el setge més ferotge, perquè realment ha contraposat sobirania amb sobirania, cosa que, de moment, no han fet ni el Parlament de les Illes Balears ni les Corts Valencianes. El Parlament Europeu, com que encara no compta amb estatus de sobirania pròpia, constitueix un element que haurem de considerar en el futur.
El setge al Parlament de Catalunya va començar, de manera ben clara, quan des de Madrid, des d'instàncies primer governamentals i després judicials, es va descafeïnar el nou Estatut d'Autonomia que havia estat aprovat per àmplia majoria (amb l'únic vot en contra dels independentistes, aleshores molt minoritaris a la cambra). Des del meu punt de vista, va ser aleshores quan es va produir realment la desconnexió Catalunya-Espanya, que avui una majoria d'espanyols i una minoria de catalans encara no és capaç de veure (per raons que, ho he de confessar, se m'escapen totalment).
El segon pas -aquest molt vistós des d'un punt de vista mediàtic- en la degradació del Parlament de Catalunya va venir de la irrupció de Ciutadans, un partit nascut per lluitar contra el sobiranisme català. Primer va ser com una petita fuita d'aigua, com la goteta que comença a caure i va degradant la canonada, fins que arriba un moment que esdevé un rajolí, després un raget i finalment raja a raig fet. Dels tres despullats del primer Rivera es va acabar passant a un grup parlamentari de trenta-sis diputats (el més gran de la cambra, encara que estigués totalment impossibilitat de participar en cap govern), a les eleccions posteriors al Primer d'Octubre. Des de finals del 2017, la degradació del Parlament de Catalunya ha estat més que evident. Un parlament més o menys típic i clàssic es va convertir en una mena de plató de televisió de canal de telebrossa. Les formes més o manco educades varen esdevenir quillisme de baixa estofa en estat químicament pur. Els raonaments es convertiren en crits, actuacions histriòniques i brams per no fer arrel enlloc.
Un dels elements clau per mesurar la degradació del Parlament, des del meu punt de vista, és l'ús de la llengua (de les llengües). Quan el Parlament de Catalunya encara no estava sota setge, el català hi era la llengua pràcticament única. Fins i tot Aleix Vidal-Quadras, quan va liderar el PP més fort i bel·ligerant de la Catalunya autònoma, usava sempre (i exclusivament) la llengua catalana. La degradació del Parlament va venir paral·lela a l'ús emblemàtic, ètnic, per marcar diferència nacional, de l'espanyol. I el pitjor de tot és que, tant en quillisme com en ús de l'espanyol, el grup de Ciutadans (que havia crescut amb el suport mediàtic, econòmic i polític de les elits espanyoles, com ara ho ha fet el PSC de Salvador Illa) va arrossegar primer el PP i posteriorment part dels socialistes (i, fins i tot, sense gaire esforç, també els Comuns, els mateixos que es quedaren la batlia de Barcelona amb el suport de l'extrema dreta espanyola i de l'Ibex-35 perquè no hi hagués batle independentista).
Ara els poderosos han tirat Ciutadans a la paperera de la Història, però ha entrat en dansa un nou element, en aquest procés de degradació parlamentària: Vox. El tardofranquisme tendrà, dins el bloc espanyolista, la mateixa funció que fins ara hi ha tengut Ciutadans: degradar el Parlament.
Per als partits que representen la voluntat majoritària dels catalans, l'objectiu democràtic primordial -si algun dia es vol arribar a constituir un nou estat dins la Unió Europea- ha de ser evitar la degradació del Parlament. Es tracta d'una tasca dificilíssima, perquè ha de combinar el fet de no permetre mai que es degradin les formes (i això no depèn només d'ells) i el d'assegurar que allò que digui el Parlament sigui finalment portat a terme. Han de lluitar, per tant, contra l'espanyolisme en les seues diverses formes, contra el quillisme, contra els tribunals i contra una part de l'opinió pública enverinada a consciència des d'àmbits prou diversos.