Es Parlament balear va aprovar dimarts de la setmana passada una proposició no de llei de Més per Menorca de vital importància en aquestos moments de pandèmia i de crisi econòmica. Una declaració que ben segur ajudarà a moltes famílies a seguir endavant. Sa proposta hagués pogut ser una exigència a Francina Armengol perquè suprimeixi s'injust i confiscatori impost de successions i donacions que segueix vigent a sa nostra comunitat en plena catàstrofe econòmica. O sa reducció de sous, assessors i càrrecs públics que any rere any engreixen sa factura local, insular, autonòmica i nacional que hem de pagar es contribuents. Però no. Sa proposició no de llei de Més per Menorca ha sét molt més important que tot això: es reconeixement de la unitat de la llengua catalana.
Es Parlament refusa qualsevol mesura «que imposi impediments normatius, administratius, tècnics o socials als ciutadans de les comunitats autònoms on el català —també en la seva denominació de ‘valencià'— és oficial a fi de poder relacionar-se amb normalitat amb els ciutadans de la resta del domini lingüístic». Però com diuen en castellà, ni corto ni perezoso, es Parlament instarà an es Govern de sa Nació i a ses Corts Espanyoles a «reconèixer jurídicament la unitat de la llengua catalana, tal com està reconeguda en els àmbits acadèmic i científic (sic), a fi de corregir els efectes de les polítiques públiques i l'actuació dels serveis i els ents que la qüestionen»… atenció aquí! «i vetlar perquè cap institució pública o empresa fomenti el secessionisme lingüístic en la seva activitat».
Abans de res, si sa unitat de sa llengua catalana és un fet empíric demostrat pes científics de tots es laboratoris del món —no pes ciutadans de Balears, que mai hem pogut votar ni expressar sa nostra opinió—, ¿quina necessitat tenen es nostros parlamentaris de recordar-mos-ho? Amb s'aprovació d'aquesta proposició no de llei es Parlament balear reconeix que existeixen altres denominacions per referir-se a sa nostra llengua, com sa de valencià, però no sa de balear, ni sa d'eivissenc. És a dir, que es ciutadans balears podem dir oficialment que rallam valencià, però no balear. Una gran reflexió sa des nostros parlamentaris.
Queda demostrat que sa qüestió des nom de sa llengua no és un debat filològic, sinó polític. Si fos una qüestió filològica, ¿per què es tracta a un òrgan polític com és es Parlament? Per tant, si és una qüestió política, es ciutadans baleàrics tenim dret a exigir an es nostros polítics que mos permetin exercir un dret bàsic que ja tenen a l'Alguer, a sa Comunitat Valenciana i a sa Vall d'Aran: anomenar es nostro idioma pes seu nom històric i tradicional.
Es Parlament balear diu que «vetlarà perquè cap institució pública o empresa fomenti el secessionisme lingüístic». És a dir, que es ciutadans no tenim dret a pensar ni a opinar diferent de s'establishment catalanista, i que es polítics mos vigilaran perquè no expressem públicament que s'eivissenc no és català, o perquè no escriguem en eivissenc a ses nostres empreses i vides privades.
Lo més trist de tot és que només Vox ha votat en contra. ¿Com és possible que PP i Cs no votin en contra de sa falsa unitat lingüística que du quaranta anys prohibint es nostro eivissenc a ses escoles? Ho hauran d'explicar davant es seus votants, a qui cada quatre anys prometen una gran defensa de ses nostres modalitats i de lo nostro que llavors sempre queda en no res.
Volem fets i no paraules. Ja s'ha vist a Catalunya quin és es resultat electoral de fer sa farina blana i no defensar es teus ideals i des teus votants amb convicció. Com diuen en castellà, «cuando las barbas de tu vecino veas cortar, pon las tuyas a remojar». Partit Popular i Ciutadans s'han de deixar de mitges tintes. Necessitam polítics que defensin lo nostro sense complexes. Qui ho farà?