Escric aquest paper quan ja pràcticament s'escolen les últimes hores del Dia d'Europa d'enguany. Un dia que, com d'habitud, ha passat sense pena ni glòria, però que hauria de constituir un bon moment per reflexionar sobre quin model d'Europa volem per al futur.
No hi ha dubte que avui Europa, la Unió Europea, constitueix, senzillament un club d'estats. No s'ha consolidat com a entitat política amb capacitat pròpia per prendre decisions (un sol estat membre pot tombar decisions cabdals tot exercint la seua capacitat de vetar-les), amb capacitat legislativa limitada (el Parlament europeu realment no representa la sobirania del poble europeu, com li pertocaria), amb insolidaritats manifestes entre els seus membres (ha estat un espectacle lamentable veure els europeus barallant-se pels vaccins en comptes d'ocupar-se de tenir el màxim de dosis per poder vaccinar tothom en un temps rècord, com està ocorrent als Estats Units d'Amèrica i al Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord), i tot l'etcètera de xacres que li volgueu afegir.
Fa molts anys que hem hagut d?anar repetint la cantinela que Europa és un gegant econòmic i un nan polític. I les coses, en aquestes últimes dècades, no han canviat substancialment. I ja tocaria que això arribàs a passar. Però no podrà ocórrer dins les estructures actuals: s'imposa, per tant, si volem construir realment Europa com a entitat política, que canviem les estructures. I les dinàmiques. Les lentíssimes pesades maquinàries que anquilosen els engranatges de la Unió Europea han esdevingut inservibles, a la tercera dècada del segle XXI. Si volem construir l?Europa política, necessitam unes altres estructures, uns altres mecanismes i unes altres maneres de fer. En definitiva, ens cal com l'aigua de maig un gir important en el procés de construcció de l'Europa política.
Quina Europa voldria un servidor de tots vostès? En primer lloc, una Europa que estigués molt més unida, perquè no fos cap sotragada el fet que hi sorgissin nous estats, que es produïssin separacions (o unions, sempre voluntàries) entre els estats membres. Una Europa molt més unida seria una bona solució per a tots els conflictes nacionals que hi ha al seu interior. Quina importància tendria, posem per cas, la independència de Flandes, si la seua capital, Brussel·les, continuava sent la capital d'Europa, si allí hi continuaven tenint la seu les principals institucions europees? Quin mal li faria, a Europa, la independència de Flandes? I si, sense sortir de la Bèlgica actual, Valònia, amb Flandes independent, decidia integrar-se a França, algú ho podria impedir? Seria cap problema, per al conjunt de la Unió Europea? Li suposaria cap daltabaix?
Imaginem una reorganització racional de la Península Ibèrica en què Galícia es federàs amb Portugal (els uneixen llengua, cultura i molts elements històrico-identitaris) i els Països Catalans esdevinguessin independents. Seria això cap problema, si l'Europa política estigués realment unida? Les trifulgues nacionals només tenen sentit en el marc dels estats nascuts al segle XIX, avui totalment caducats (tan caducats com les seues monedes nacionals, moltes d'elles desaparegudes en el marc de l?euro), però no tendrien cap ni un sentit dins una Europa realment unida. Recordem, per exemple, que, després de la independència dels Estats Units d'Amèrica, es formaren tota una sèrie d'estats nous, que no varen alterar per res el nou projecte polític. Igual podria passar a Europa. Ni que fos per resoldre aquest problema, totalment insoluble en qualsevol altre marc, l'evolució ja valdria la pena.
Voldria una Europa en què el parlament fes de parlament i en què el conjunt pogués imposar tot allò que calgués, sempre dins els valors compartits, als estats membres. Un sistema judicial com l'espanyol, tan manifestament hostil als principis democràtics, no tendria cabuda en una Unió Europea realment consolidada com a entitat política. Dins els valors europeus no hi entra, per exemple, que un jutge pugui desconèixer una llengua oficial en un territori suposadament autònom. No hi entra que la persona jutjada s?hagi d'ajustar a la llengua del jutge i no a l'inrevés. No hi entra que drets fonamentals com ara el dret d'autodeterminació dels pobles no hi siguin plenament reconeguts. No hi entra que no es reconeguin ni es protegeixin, de fet, les minories nacionals. Per què la democràcia no és tant la imposició de les majories com el respecte a les minories. Això qualsevol estudiant de primer de Dret ho hauria de saber. Però costarà mentre les facultats de Dret tenguin el percentatge més baix de classes en català a les nostres universitats.
També voldria una Europa més àgil, més solidària, més justa, més equilibrada, més respectuosa del medi ambient, més eficaç i tot el que li volgueu afegir. Però tot això no serà possible sense una Europa que realment esdevingui un cos polític consolidat, autònom i plenament operatiu. En l'horitzó, deixau-me tornar a acabar amb aquesta consideració, de la construcció dels Estats Units d?Europa.