El jacobinisme no descansa. M'atreviria a dir que no descansa mai. Es tracta d'una pulsió estatal desfermada, desbocada, sense fre ni aturador, insaciable, fagocitadora de tantes energies com pugui, tancada, obsoleta, desconfiada del món, estancada en la ignorància i empesa inexorablement cap a la indiferència. Si al jacobinisme s'hi afegeixen una pila de complexos de caire nacional, derivats dels fracassos en la construcció de la nació i en la presentació de la pròpia opció a l'esfera internacional, ja tenim el còctel perfecte. França representa el jacobinisme eurocràtic, tecnocràtic, fred, calculador, que aplica la guillotina quan la necessita però que sol amalgamar-se al voltant de fets més positius, com ara la defensa dels valors democràtics, dels valors republicans. Espanya, pel seu cantó, representa un jacobinisme fanàtic i histèric, nascut de la tradició més obscurantista de l'Europa occidental, fonamentat en la construcció nacional impossible i en l'enyorança del poderiu perdut. En fi, un desastre en tots dos casos, es miri com es miri. Però es tracta de desastres de fesonomia clarament diferenciada.
L'últim episodi de jacobinisme hispànic (llegeixi's castellà, tot seguint Ortega y Gasset; no l'anàssim a desmentir!) té a veure amb la formació postgraduada dels metges i dels infermers (acceptau-me els termes com a neutres, i, per tant, vàlids per a masculins i femenins, com diu mestre Fabra). Resulta que a les negociacions entre els governs de Catalunya i d'Espanya es va arribar a un acord (una mica boirós, perquè no esmenta terminis concrets) perquè la formació dels Metges Interns Residents (MIR) i la dels Infermers Interns Residents (IIR) passàs a ser competència del govern català. Particularment, el que trob més sorprenent és que no ho siguin. Al Regne d'Espanya hi ha un sistema educatiu descentralitzat, en què les competències en formació les tenen bàsicament les comunitats dites autònomes.
D'altra banda, Catalunya compta amb la sanitat pública (i privada) més potent de la Península Ibèrica. Quan els dirigents i els pròcers de la casta espanyola s'han d'arreglar alguna cosa moltes vegades van a Barcelona, tot i que, amb els diners que hi aboquen i la guitza que fan al Principat, en alguns camps Madrid ja hi competeix a bastament. Dius urologia i automàticament et ve el nom de Puigverd. Dius oftalmologia i apuntes directament a l'IMO. Dius reproducció assistida i tot et porta a la Dexeus. Dius medicina esportiva i vas directe a la Creu Blanca. Parles de l'hospital amb uns estàndards més elevats de l'Estat espanyol i, inexorablement, topes amb l'Hospital Clínic de Barcelona. Dius investigació sobre el càncer i competeixen el Clínic i la Vall d'Hebron. Infants equival a Sant Joan de Déu. En fi, per què continuar?
Que amb una potentíssima xarxa d'assistència sanitària i d'estudis universitaris en el camp de la Salut com té Catalunya, la comunitat dita autònoma vulgui gestionar els MIR i els IIR sembla fruita madura, que cau pel seu propi pes. Idò no! La cosa no serà tan senzilla. Mentre a Madrid, a la taula de negociació, es prenen determinats acords, de seguida es van atiant per sota els portaveus dels MIR i dels IIR a nivell estatal perquè comencin a garlar públicament sobre l'assumpte. I es despengen amb idees peregrines, com ara que la gestió d'ambdós programes per part de l'Estat garanteix més la qualitat de la formació que no si estiguessin en mans de la Generalitat de Catalunya. Cosa que, d'altra banda, com que no s'esdevé, resulta del tot indemostrable empíricament. Es veu que, als científics, de vegades els poden més les vísceres que no la raó. Especialment quan es tracta de fer gala de nacionalisme exacerbat.
Si l'opció de la qualitat en la formació es desmunta, almenys aparentment, tota sola, amb una fàcil plomada, només queda una raó, perquè els portaveus d'ambdós programes vulguin mantenir la «unitat» de la formació en MIR i IIR: la nacionalista. Volen mantenir la formació unificada a nivell de tot l'Estat perquè, per damunt de la formació, per damunt de la qualitat assistencial, per damunt de la lògica i de la racionalitat més elementals, hi ha la «sagrada unitat de la pàtria». Perquè, com solen fer els nacionalistes, posen la «pàtria» per damunt de la professionalitat.
Això explica, per exemple, per què al Friül, sense que la llengua històrica del territori hi sigui plenament oficial, els metges i els infermers són empesos a aprendre friülès (per qualitat assistencial, no res més), mentre que a Catalunya o a les Illes Balears i al País Valencià hi poden exercir sense ni tan sols conèixer la llengua del país. Amb això, crec que ja resta tot dit.
Particularment, pens que la Generalitat de Catalunya no hauria d'afluixar i hauria de fer complir, més aviat que prompte, allò que s'ha acordat. I que les Illes Balears s'hi haurien d'anar afegint, ara que tenim una flamant Facultat de Medicina a la UIB.