No hem vist per enlloc que a les Illes Balears es demani una gestió pròpia dels MIR i els IIR, encara que entenem que seria important per a la qualitat de la formació de metges i infermers a les nostres illes. Tenen unes especificitats prou clares com per poder assegurar que una formació unificada a nivell de tot l'Estat presentarà llacunes importantíssimes a les nostres contrades. Perquè algunes coses es gestionen, en termes mèdics, exactament igual a Palma i a Guadalajara, però algunes es gestionen (o s'han de gestionar, per fer-ho bé) de manera completament diferent. Per això, per mala gestió, per gestió unificada a nivell de l'Estat espanyol, es poden fer mals diagnòstics en qüestions que són bàsiques i elementals. Et poden diagnosticar alzheimer perquè el facultatitu que t'atén no entén la llengua en què intenta parlar-li el pacient. O perquè força el pacient a parlar en una llengua en la que no està gaire familiaritzat. O perquè interpreta com a deficiències lingüístiques allò que senzillament resulten dificultats a l'hora de traduir de la llengua pròpia a la llengua del facultatiu, que, en tot moment, actua com un monolíngüe incorregible.
Els dèficits en comunicació, hi insistesc, no tenen només conseqüències en el tracte (conseqüències que poden afectar el pacient psicològicament, però que, en principi, no produeixen mals majors), sinó que en tenen, algunes vegades, en els diagnòstics. Particularment, he recollit uns quants casos evidentíssims de diagnòstics mal fets a causa de la pràctica i de l'actitud monolingüe (i nacionalista) dels facultatitus que n'eren responsables. Si servidor, que no té ni idea de Medicina, pot detectar errors elementals de diagnòstic per aquesta qüestió, quants no se'n deuen produir cada setmana, potser cada dia, a les nostres illes!
En la formació mèdica s'hauria de donar molta importància, moltíssima, a la comunicació. Una bona comunicació entre metge i pacient resulta fonamental per a un tractament adequat de qualsevol cas, de qualsevol malaltia. La comunicació es troba a les antípodes de la ultraespecialització, que és allò que avui dia s'imposa en medicina. Acab de llegir una entrevista amb una nutricionista, Dolors Borau, que ho explica d'una manera detalladíssima. Ella té una malaltia concreta diagnosticada -esclerosi múltiple- i l'especialista que l'atén per aquesta malaltia descuida altres aspectes importants: psicològics, anímics, però també una hipercalcèmia que la duu a tenir la tensió altíssima durant setmanes. Es veu que això de la tensió no forma part del que ha d'analitzar l'especialista de la seua malaltia concreta. Però això no vol dir que ella no la pateixi. Per què, doncs, qui la visita s'ocupa només del seu raconet molt i molt específic? Què se n'ha fet, de la visió global? Encara més, què se n'ha fet, dels pacients atesos com a persones?
Que, de manera molt general, els metges que ens atenen tenguin tants dèficits en el camp de la comunicació empanya la seua capacitat tècnica, el seu bon coneixement de l'ofici, les seues destreses a l'hora de fer una cirurgia o d'interpretar una anàlisi clínica. Que un doctor que t'ha fet una cirurgia impecable, que deu tenir unes mans d'or, que coneix l'ofici a la perfecció, et tracti de tu, i no sigui capaç de dir com has d'actuar tu mateix en el postoperatori ha de deixar, necessàriament, una estela de preocupació. Perquè un pacient pot acabar malament perquè no fa el que ha de fer, al marge de les destreses de qui ha dut a terme l'operació. I potser necessita alguna informació que no se li ha donat, o que se li ha donat esbiaixada, o que no s'ha tengut cura de manifestar com pertocava. O que no s'ha assegurat que el pacient hagi entès correctament.
Dit tot això, pens que resulta del tot necessari que a la Facultat de Medicina de la Universitat de les Illes Balears (l'esment específicament perquè és la nostra, però pens que val per a qualsevol facultat de Medicina) s'hi hauria d'establir una assignatura de Comunicació, en què s'ensenyàs els futurs metges a comunicar-se adequadament amb els pacients. Comunicació Mèdica, tan important perquè l'evolució de qualsevol pacient funcioni adequadament! En aquesta matèria, hi ha coses que es poden impartir amb certa facilitat, i d'altres que se suposa que qualsevol ciutadà ja hauria de portar apreses de casa. S'hi hauria d'ensenyar llengua (o llengües), perquè els facultatius, almanco en una immensa majoria de casos, es poguessin comunicar en la llengua del pacient. Poder-s'hi comunicar en les dues llengües oficials de la comunitat dita autònoma (a triar pel pacient, no pel metge) resulta del tot elemental. Però també s'hi haurien de poder comunicar en d'altres llengües. És el metge que s'ha d'amotllar al pacient i no a l'inrevés. Tothom s'expressa millor en la seua llengua que en cap altra. I no ha de ser el facultatiu el que la triï, sinó el pacient. I s'hi haurien d'ensenyar estratègies comunicatives aplicades a la Medicina.
Que no pots tractar de tu qui no coneixes, que no és gaire educat dir-li pel nom de pila, que no és igual «vós» que «vostè», ja hi ha nens de segon de primària que ho entenen. Però molts especialistes fan com si encara no ho haguessin après.