Al Regne d'Espanya estan passant coses prou interessants, últimament, que fins i tot ens podrien divertir si no fos que (encara) ens impliquen. La més divertida, si no ens hi anàs un vuit per cent del nostre producte interior brut (del de les Illes Balears, vull dir), seria la independència de Madrid. Madrid no funciona, des de fa almanco tres dècades, com la capital d'Espanya, sinó com una mena de ciutat-estat independent, un Las Vegas de cartró-pedra, liderat per populistes de la pitjor espècie, que viu a costa de xuclar l'economia dels territoris de l'Estat espanyol. Madrid explota Espanya, perquè, com va dir na Díaz, «Madrid és Espanya», i punt i acab!. Va ser el perspicaç Pasqual Maragall qui, en un article publicat l'any 1999, ja va advertir que, de facto, Madrid s'havia independitzat d'Espanya.
La revifalla (la suposada revifalla) del nacionalisme espanyol, per tant, deu ser un miratge. De fet, els partits que millor el representen, PSOE i Podem, tenen alguns problemes de definició. El PSOE encara no té clar si pot compaginar la tasca com a partit regionalista d'Andalusia amb la de partit autoanomenat «nacional». Especialment si tenim en compte les dificultats per afiliar-hi gent que tenen a la suposada capital del regne (de fet ciutat-estat plenament independent des de fa una bona temporada). El PP, en el seu procés de descomposició fulgurant, mostra ben a les clares que només es pot salvar si accentua la seua tasca com a partit regionalista de Galícia. En l'època en què governava Gabriel Cañellas també es va intentar configurar com a partit regionalista de les Illes Balears, però l'extremista Bauzá ho va dinamitar tot en quatre dies, amb una habilitat insual en un polític (és ben difícil que, en quatre anys, hom aconsegueixi que un partit que mai no havia baixat més d'un tres o un quatre per cent entre una elecció i una altra perdés pràcticament la meitat dels vots i del percentatge electoral). Ciudadanos li ho va pagar fins i tot més del que es mereixia.
El PP no és en cap sentit el que hom podria considerar un partit nacional (espanyol). Per pur constitucionalisme, Podem hauria pogut fer aquest paper, si l'estirada del 15M hagués set alguna cosa més que una flor d'estiu. Però la situació actual del partit, encara que no sigui tan dramàtica com la de Ciutadans, no els deixa tampoc gaire marge. I, com ja hem apuntat altres vegades, de partit liberal sembla pràcticament impossible que n'hi pugui arrelar cap, a Espanya. Espanya i liberalisme deu resultar un oxímoron.
Enmig de tot aquest desgavell, hi ha un partit que puja com l'escuma (almanco fins ara): Vox. Des de posicions polítiques diverses, es parla de Vox com d'un partit (ultra)nacionalista espanyol. En dissentesc profundament. Vox no és un partit nacionalista espanyol. Vox no és, ni tan sols, un partit espanyol. A Vox no hi ha patriotes espanyols, ni nacionalistes espanyols, ni cap tipus d'espanyolisme autèntic. Vox és un partit castellà, profundament castellà, purament castellà, expansionísticament castellà, radicalment castellà, castellanista pels quatre costats. Amb la seua pràctica habitual, Vox nega contínuament Espanya. I, per descomptat, la seua unitat. Podríem acudir a l'argument fàcil i fixar-nos en la llengua. Vox utilitza només el castellà, en la seua comunicació pública. Vox renuncia, d'entrada, a la riquesa que suposen les diverses llengües d'Espanya. Vox renuncia al català a ca nostra, a l'euskera (per molt que el parlin alguns dels seus dirigents), al gallec (potser per això no tenen ni un diputat al Parlament de Galícia), a l'asturlleonès (quan algú en demana l'oficialitat a Astúries el treuen a les tanques publicitàries al costat del president Puigdemont i d'Arnaldo Otegi), a l'aragonès (els diputats de Vox surten de les Corts d'Aragó quan algú diu dues paraules en aquesta llengua), a l'occità-aranès (ningú de Vox hi diu ni mu, a l'Aran), i no diguem ja al dariyya (àrab de Ceuta) o a l'amazic (la llengua històrica i tal vegada majoritària de Melilla).
Vox pensa en castellà (i no em referesc a la llengua, sinó a l'imperialisme) quan parla de treure competències clau a les comunitats autònomes, quan vol buidar-les de qualsevol sentit que no sigui alguna rònega descentralització, quan vol tancar televisions públiques de comunitats autònomes, quan oblida les balances fiscals d'aquestes comunitats «autònomes» en relació a l'Estat, quan promou que el Tribunal de Comptes s'ocupi només de la perifèria i oblidi sistemàticament la corrupció a les àrees centrals... Fins i tot pensa bàsicament en castellà quan opta per no qüestionar determinats lideratges a l'antiga capital, avui independitzada.
Vox representa el pitjor del nacionalisme castellà, de l'expansionisme etnicista, del supremacisme cultural. I aquesta evidència passa totalment desapercebuda a milers i milers de ciutadans de les Illes Balears, del País Valencià i fins i tot de Catalunya que semblen disposats a votar-los (o a tornar-los a votar, perquè ja ho han fet alguna vegada). Sota la seua responsabilitat.