De totes les anàlisis del primer any de Pere Aragonès al capdavant de la presidència de la Generalitat de Catalunya, em qued amb la de Nacho Martín Blanco, diputat de Ciutadans al Parlament de l'esmentat país català. Mira que se'n poden dir, de coses per aconseguir titulars, en una roda de premsa de balanç de govern! Idò bé, el senyor Martín n'ha sabut treure dos, de titulars. I no sé amb quin dels dos em quedaria. El primer, com ocorre sempre amb la formació de color taronja, ha de tenir a veure amb la llengua. I, com que ara s'està discutint la possible reforma de la Llei de Política Lingüística del Principat per mirar d'entrebancar una mica els pals a les rodes que els jutges solen posar a l'ensenyament en català, ha amollat que «el sistema d'immersió lingüística és hipanòfob». Em sembla, senzillament, fantàstic. Sobretot tenint en compte que els de Ciutadans diuen que són europeistes. I, per tant, don per suposat que accepten i troben adequada la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries.
Els equips d'experts que fan el seguiment de la Carta han dit repetidament que el sistema lingüístic que, almanco sobre el paper, hi ha al sistema educatiu del Principat és del tot correcte i s'adequa a la CELROM. Dit en plata: que també és cabdal constitucional espanyol. Vaja, que els «constitucionalistes» espanyols han de maldar perquè, a tot el Regne d'Espanya, l'esmentada Carta es compleixi.
Ja han dit també els experts que no ho fan com pertocaria a uns constitucionalistes de debò, a diverses comunitats autònomes. Per exemple, a l'Aragó del llengut Lambán, on l'única llengua oficial és el castellà, i on l'aragonès i el català a dures penes poden ser ensenyats, de manera gairebé clandestina, fora del sistema educatiu més regular, de manera voluntària. O a la Castella-Lleó del pacte PP-Vox, on ni l'asturlleonès ni el gallec hi són oficials, i on les penúries que es passa perquè algú els pugui aprendre formalment s'assemblen prou a les dels aragonesos. O a la Melilla plaça forta, on l'amazic també pateix una més que evident discriminació. Com la pateix el dariyya a Ceuta. O l'asturlleonès a Astúries, on l'extrema dreta, la dreta i part de l'esquerra no volen ni sentir parlar de l'oficialitat de la llengua pròpia. Clar que l'Estatut d'autonomia de Melilla classifica els seus ciutadans en funció de la religió que suposadament practiquen (sense ni tan sols deixar lloc per a l'agnosticisme, o per a religions no catalogades com a locals). Com diria aquell, no fa falta afegir-hi res més.
Dir que ensenyar en català, a les Illes Balears, al País Valencià o a Catalunya, és hispanofòbia, anem al titular!, seria com dir que ensenyar en italià a Verona és hispanofòbia, o que ho és ensenyar en portuguès a Coimbra. La roda de premsa de Martín Blanco em recorda aquell conte magnífic, totalment surrealista (com tants dels seus), de Pere Calders, on explica que arriba un japonès a un restaurant, que s'asseu i en comptes de demanar suixi demana botifarra amb mongetes, que es fa dur vi en un porró i que a més parla català durant tot el temps. En fi, es tracta d'un japonès ben especial. Com la hispanofòbia atribuïda al fet que, en un lloc del continent europeu, situat dins la Unió Europea, s'ensenyi en la llengua històrica del lloc. Imaginem, per un moment, el conte d'un diputat valencià al Congrés dels diputats, situat a la ciutat-estat de Madrid, dient que ensenyar en castellà a Badajoz contitueix un acte de catalanofòbia. Qui se'l podria prendre seriosament?
El segon titular que ens forneix el diputat ‘taronja' és que la seua formació, tan constitucionalista, tan amant de la Constitució del 78, tan respectuosa amb la legislació vigent, tant de tot i de la resta, vol que l'esmentada constitució elimini la diferència entre «nacionalitats» i «regions». M'imagín que tant li faria que tot fossin nacionalitats com que tot fossin regions. Es tracta, al cap i a la fi, que quedi clar que, en relació al Regne d'Espanya, la Rioja i Euskadi són el mateix. Com, des del seu punt de vista -però no des del punt de vista constitucional-, ho són també Extremadura i Galícia.
Es tracta, al cap i a la fi, d'esborrar els acords sobre la qüestió nacional derivats de la Transició. Acords que, de fet, varen començar a trontollar molt aviat, amb la Llei d'Harmonització del Procés Autonòmic, en què es va intentar «nivellar» totes les anomenades «comunitats autònomes». Es tractava, crec que ho va dir Abril Martorell, que ningú no es pogués arribar a pensar que, en realitat, a Espanya hi ha quatre nacionalitats, cadascuna de les quals és integrada (o no) per diverses regions. L'acord constitucional aquest aspecte, com a mínim, el deixava a laxa interpretació, segons qui la fes. Es tractava de tancar-ho, i que ningú no ho pogués interpretar de manera diferent de com ho vol interpretar Nacho Martín Blanco. Són precisament aquests detallets, els que van «laminant» (gràcies, Villarejo!) l'«acord constitucional».