L'extremisme polític està duguent la batalla de les idees al camp del llenguatge, tot pervertint el significat de les paraules (d'aquesta manera, lògicament, dificulta l'intercanvi civilitzat de parers i opinions). Una opinió pública mínimament formada, emperò, no pot caure en determinats paranys que els para aquest ús fraudulent del llenguatge. Em limitaré a uns pocs exemples, però que es veuran ràpidament, i (esperem-ho), amb temps i una canya, ajudaran a desactivar tota la mentida que s'escampa d'aquesta manera.
Comencem per l'ús del concepte «colp d'estat» en mans de la dreta extrema, l'extrema dreta i determinats sectors de la judicatura. Un colp d'estat és un alçament armat, dut a terme per un exèrcit, en contra de l'autoritat constituïda. Primera observació del tot elemental: els colps d'estat els fan els exèrcits. No es pot qualificar de «colp d'estat» res que no entri dins aquests paràmetres, sense pervertir profundament el llenguatge. Dir que el referèndum que es va fer a Catalunya el Primer d'Octubre per excel·lència, que és el de 2017, va ser un «colp d'estat» constitueix una expressió propagandística de la pitjor espècie, destinada a confondre l'opinió pública, a embolicar la troca i a no parlar de res que pugui portar a una solució mínimament acceptable. On era l'exèrcit català? Quins generals, capitans, coronels, etc, el comandaven? Quines armes tenien? Quants trets es varen disparar des del bàndol alçat? Quantes baixes infringiren a l'enemic? Va, home! Fins aquí. Curiosament, no veig gaire interès, entre els que no són (o es diuen) dreta extrema o extrema dreta a desactivar aquest ús pervers del llenguatge. No veig demòcrates espanyols desmentint dia sí dia també que allò fos un «colp d'estat». Ben al contrari, o no es rebat (que ja és col·laborar-hi), o es juga a acceptar aquesta terminologia.
«El poble contra les elits». L'extrema dreta americana primer i europea després s'ha construït un discurs que no m'atrevesc a dir si fa gana de riure o plorera, però els està donant moltíssims vots i molta notorietat pública. Es presenten, al més pur estil de Donald Trump, com el poble que va contra les elits. Les elits, en el cas americà, serien els del Partit Demòcrata, esnobs que beuen vi en comptes de cervesa i que mengen amanides verdes en comptes d'estibar-se d'hamburgueses i quetxup. Fa borronar que un magnat com Trump, un individu que maneja centenars de milions de dòlars en els seus negocis, pugui tenir cap credibilitat bramant contra les elits. I tu què ets, amo de la Trump Tower, enmig de Manhattan, amb els passamans forrats d'or?
I, si en Trump cau pel seu propi pes, també hi haurien de caure Abascal, Espinosa de los Monteros i companyia. Gent que va entrar al PP i que s'hi va aixoplugar durant dècades i que ara intenten treure el cap defensant els que estan més descontents i més indefensos. I què en trauran, els descontents i els indefensos, d'aquesta classe parasitària que només busca perpetuar-se a la fatxenderia i l'ombra del poder? Quina legitimitat tenen aquests personatges per erigir-se en «defensors dels treballadors», quan no han treballat en la seua vida, ni coneixen el món dels més desvalguts, ni els dels que s'han de guanyar les garroves dia a dia? Tant a Amèrica com a Europa, aquests que van d'abanderats contra les elits formen part de l'elit (alguns d'ells durant moltes generacions), i, usant la psicologia projectiva, tergiversen el discurs.
Un altre element de distorsió del llenguatge és el «supremacisme». Dia sí dia també, es parla, per exemple, de l'ensenyament en català com a mostra de «supremacisme». El supremacisme consisteix, si no ho tenc mal entès, a voler que algú dominant ho sigui encara més (i aixafi o anorreï els dominats). El supremacisme blanc, a l'Occident, passa per pensar que els blancs som superiors a tots els que són una mica menys pàl·lids que nosaltres. I parteix de la posició dominant. Atribuir supremacisme al nacionalisme d'una nació sense estat, per posar un exemple, és d'un absurd majúscul. Atribuir-ne a qui vol mantenir una llengua de nou milions de parlants, enfront d'algú que parla una llengua compartida amb quatre-cents milions constitueix un desficaci encara més notable. Podríem parlar d'un suposat «supremacisme» català si fóssim els dominants. I, mentre ens defensam perquè no ens acusin de «supremacistes», els que ens acusen sí que practiquen el seu supremacisme (ara sense cometes), imposant el seu punt de vista, les seues lleis, la seua llengua, la seua cultura, la seua manera d'entendre el món. I dominant-lo.
Ni colp d'estat sense armes, ni antielitisme des dels que manen des de Mesopotàmia, ni supremacisme dels que no tenim exèrcit ni llengua amb centenars de milions de parlants. Tot això no existeix. Només serveix per manipular, embolicar i difondre la mentida.