Benvolguts Melcior, Gaspar i Baltasar, reis de l’Orient que vàreu anar amb els vostres camells darrere una estrella per trobar un Ninet que havia nascut (sense bous ni altres quadrúpeds a la vora, segons el Papa emèrit) en un lloc de Betlem, a Palestina, en primer lloc, i no és per fer-vos la pilota, vull dir-vos que em queis millor que els reis que pul·lulen, ara mateix, per aquesta Europa nostra (únic lloc on encara queden testes coronades, a la vella usança). Em queis millor que no en Carles d’Anglaterra, tot i que és un tipus llest i pareix que bon al·lot, però una mica estirat i pagat de la seua condició ancestral. Ja sap que no mana, però no pot deixar de mantenir un posat encarcarat que li treu qualsevol tipus de simpatia. El belga, l’holandesa i els nòrdics em són tan aliens com les pàgines de les revistes de perruqueria. I l’espanyol només serveix per dispersar olor de naftalina per allà on es prodiga. Ja ho veis, com em cauen tots aquests dits monarques (mescla de simi i jerarca?)!
No sé quan vaig descobrir que no éreu els que ens portaven els jugarolls, ni quan em vaig començar a demanar com s’ho feien els camells per passar pel forat de la ximeneia i cruspir-se les galetes i beure’s l’aigua que cada Nadal us deixàvem religiosament quan érem infants. Tampoc no record qui va ser el primer que va dir que no existíeu, ni exactament quan vàreu començar a entrar en col·lisió (com si fóssiu el Tribunal Constitucional amb el Parlament espanyol) amb el Pare Noel, o Pare de Nadal, o Santa Klaus, o àdhuc Sant Nicolau (que realment és qui es troba a l’origen de tot plegat). Ni quan l’abundància va fer que començàssim, ja en vida de la nostra descendència, a acumular celebració d’uns i altres com si el món fos xauxa i per Nadal poguéssim exercir com mai la nostra liberalitat. D’altra banda tan condicionada.
Ara només us podem fer servir com a recurs per dir com ens agradaria que fos el nostre món, les nostres illes, Europa, la nostra Eivissa, o el que sigui, posant-hi un element simbòlic per expressar-ho. La meua carta als reis, idò, no esper que us arribi, ni a Betlem ni a l’Orient ni devora el cometa Halley, sinó que, com qualsevol lector ja pot entendre, em dóna peu a expressar alguns desigs sobre el futur (immediat i potser no tan immediat).
Sense pensar que les teories igualitaristes que hem patit fins ara siguin cap meravella, sí que us voldria demanar que creixés entre la població mundial la igualtat d’oportunitats. Iguatat d’oportunitats no significa igualtat entre les persones. Implica, ben contràriament, respecte per la diversitat. Dins la diversitat existent, les persones han de tenir la possibilitat d’organitzar la seua vida de la manera més adequada i més ajustada als seus desigs, als seus projectes, als seus anhels i a les seues ambicions. Us voldria demanar, orientals majestats, que allò que encimbelli els uns i no tant els altres no siga l’origen, ni la capacitat adquisitava de la seua família, ni cap altra circumstància semblant, sinó el mèrit, l’esforç, la capacitat de fer coses en benefici propi i dels altres. Perquè el benefici no es pot entendre mai si només és propi. D’això en saben molt els especialistes en salut mental.
La bèstia humana és territorial i competitiva. La guerra sembla que forma part de la nostra naturalesa, fins al punt que ni als llocs més avançats del món no ens acabam de saber desempallegar. Les guerres no resulten cosa del passat ni de països en vies de desenvolupament (on moltes vegades les finançam nosaltres mateixos): formen part del món actual, i afecten països amb un desenvolupament prou notable. Pareixia que no hi podia haver guerra a Europa i des de l’última dècada del segle passat ja n’hem vistes dues de ben espantoses. Us voldria demanar que temperàssiu la bèstia col·lectiva que portam dins, que en desactivàssiu una mica aquest gen que ens fa actuar en massa d’una manera que mai no podríem coure si l’havíem de gestionar individualment. De la mateixa manera que, individualment, ens feim lluitant contra la nostra genètica, col·lectivament ens haurem de perfer lluitant contra les bases fundacionals de l’espècie. No deixarem de ser un animal territorial, però podem civilitzar la nostra relació amb el territori, amb els territoris.
Ja sé que hauria estat més fàcil demanar-vos una bicicleta, o que ens tocàs la loteria. Però, com que hauríeu fet el mateix cas, ja em don per pagat per haver-vos demanat el que teniu més amunt en aquesta lletra. «Ho haureu de fer vosaltres», em direu. I teniu tota la raó.