Diversos incidents (o anècdotes) ens porten a tornar a reflexionar sobre la llibertat d'expressió (i els seus límits) en una societat democràtica. Pens, per exemple, en el gag sobre la Mare de Déu del Rocío, que habita a l'extraordinari poble d'Almonte, província de Huelva, un dels llocs més western que he conegut (on fins i tot pots prendre't el cubata sense desmuntar del cavall), al programa Esta Passant, de TV3, conduït per Toni Soler. El gag ha portat fins i tot el president de la comunitat dita autònoma d'Andalusia, Juan José Moreno Bonilla, a exigir disculpes per part de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. També s'han revoltat els advocats catòlics, i tota una sèrie de sectors que romanen absolutament impassibles davant d'altres mostres «d'humor» segurament molt més discutibles. Òbviament, Toni Soler no s'ha disculpat i línia del programa que dirigeix no ha estat alterada. Només faltaria!
En el mateix context (almanco temporal), ha entrat una proposta al Parlament de Catalunya (avalada per ERC i la CUP) per tal de prohibir-hi els «discursos d'odi» (segurament amb la intenció de frenar les soflames de Vox en qüestions com la immigració o el feminisme). Els proposants consideren que determinades expressions no hi tenen cabuda, en un parlament democràtic, i que, si es produeixen, el president o la presidenta ha de cridar a l'ordre els diputats que les profereixin, i que fins i tot ha de poder expulsar-los de l'hemicicle.
Aquest enfocament no quadra gaire amb el principi, molt més liberal, que en un parlament s'hi ha de poder discutir de tot. Em ve al cap, en aquestes circumstàncies, la dita atribuïda a Winston Churchill que feia: «jo no estic d'acord amb res d'això que vós deis (referint-se a un diputat de l'oposició), però donaria la vida perquè ho poguéssiu dir, en aquest parlament». Al Parlament, s'hi parla. I, per definició, es diuen coses que una part dels que l'integren no voldrien sentir mai de la vida, però que representen la idea i el punt de vista de qui ha votat el que les diu (si hi ha un mínim de coherència entre vot i idees proposades).
Trob extraordinàriament perillós que, en un parlament, es prohibeixi específicament cap tipus de discurs, per molt d'odi que pugui destil·lar. Perquè, hi insistesc, per definició, en un parlament s'hi ha de poder parlar de tot. I, sobretot, s'hi han de poder expressar tots els punts de vista d'una societat determinada. També els antidemocràtics. O els que no quadrin amb els valors compartits. O els que xoquin frontalment en els valors fundacionals de la Unió Europea. O amb la constitució espanyola. O amb les lleis que farien possible la constitució d'una República catalana. És igual. Si algú expressa una idea monstruosa, horrorosa, espantosa, probablement és perquè ha estat votat, i probablement ho ha estat per gent que comparteix aquesta idea que per a nosaltres resulta execrable.
Una de les paradoxes del sistema democràtic és que dóna veu fins i tot a aquells que volen destruir la democràcia. I aquesta és també, precisament, una de les seues grandeses. En una democràcia autèntica, els antidemocràtics gaudeixen del privilegi de poder exposar les seues idees restrictives sense cap tipus de restricció. Així, doncs, consider que s'ha d'anar molt alerta a l'hora d'intentar restringir els «discursos d'odi», perquè, bàsicament, resulta pràcticament impossible de marcar-ne clarament els límits. I, també, perquè, una vegada s'ha prohibit un determinat tipus de discurs, qui garanteix que una majoria absoluta determinada no en prohibeixi d'altres?
M'explicaré. Imaginem que el Parlament de Catalunya, per una àmplia majoria absoluta determina que s'ha de recriminar les seues paraules al diputat que atribueixi la delinqüència a la immigració o que consideri que el feminisme genera un pensament dictatorial (ja veis que dic dues coses totalment indemostrables, i absurdes, des d'una perspectiva liberal). Imaginem que se li prohibeix a algú dir que l'única relació sexual acceptable és entre un home i una dona que estiguin casats, vulguin procrear i no tenguin desig pecaminós (impossible, però és igual). Qui ens diu que un dia, una mojoria del noranta per cent del Parlament, no podria prohibir que es parlàs a favor de l'autodeterminació, de les injustes balances fiscals o de la igualtat entre hòmens i dones? Quan es comença a prohibir, no se sap on acabarà. I la diferència no està entre prohibir això o allò, sinó en el fet mateix que es puguin coartar determinades expressions. Per això pens que abans de prohibir res, ni que siguin discursos d'odi, s'ho haurien de pensar molt bé. Amb una àmplia mirada democràtica, si és possible.