Recentment, vaig tenir ocasió de publicar un paper sobre el Grup de Teatre de l'Institut d'Estudis Eivissencs a la veterana revista d'Educació Pissarra, publicada pel Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament de les Illes Balears (STEI), en un número dedicat íntegrament al teatre a l'escola. Em va agradar que el sindicat majoritari entre els docents de les Illes Balears es preocupàs pel paper que juga el teatre dins el sistema educatiu. Quan na Joana Tur em va proposar de fer l'article, no tenia ni idea del conjunt interessantíssim d'aportacions que finalment acabaria formant aquest número de la revista Pissarra. Hi podem observar, bàsicament, que, malgrat que en els programes ordinaris del nostre sistema educatiu la pràctica teatral no hi està gaire ben integrada, en canvi sí que als centres hi ha múltiples iniciatives per fer-la-hi present.
Ara mateix, l'única cosa reglada que hi ha perquè els estudiants de secundària, posem per cas, puguin estudiar alguna cosa vinculada amb el teatre és, ben concretament, el batxillerat d'Arts Escèniques. A l'illa d'Eivissa, aquest batxillerat específic només es pot cursar, si no hi ha hagut canvis molt recents, a l'Institut Quartó de Portmany, a Sant Antoni de Portmany. I aquests estudis no poden tenir continuïtat a Eivissa perquè l'Escola d'Arts Escèniques que va promoure el Consell d'Eivissa quan en Marià Torres era conseller de Cultura, malauradament, no ha tengut continuïtat.
A l'educació primària, la cosa encara esdevé més boirosa, perquè, certament, es poden incorporar les dramatitzacions a l'educació de manera potser més fluida i fàcil, però requereix la complicitat dels mestres. Fet que implica que tant s'hi poden incorporar com deixar-les completament de banda.
No hauria de fer falta insistir en les múltiples habilitats que es treballen a través de la incorporació del teatre a l'escola, però no em puc estar de tornar-hi (mirant de no fer-me excessivament pesat). La pràctica del Teatre, especialment si el curs culmina en la representació efectiva d'una obra davant un públic real, implica, per començar, habilitar els alumnes en el treball en equip. La posada en escena d'una obra teatral constitueix un treball en equip per excel·lència. Si tothom fa el que ha de fer, l'obra surt. Si hi ha algú que es despista, que no estudia el paper o que no participa regularment en els assaigs, tot se'n pot anar en orris. Cadascú, idò, és responsable no només d'allò que faci ell mateix, individualment, sinó del resultat final que en tregui tot el conjunt. No hi ha millor entrenament per al treball en equip, que constituirà una eina important per als futurs ciutadans, per als futurs treballadors, per a les persones adultes que s'estan formant dins el sistema educatiu.
Així mateix, la pràctica teatral constitueix una eina de primer ordre per al treball lingüístic. Entrena els alumnes en l'oblidat art de parlar en públic -donat que no tenim classes d'Oratòria, com tenen a Itàlia-, i treu timidesa i vergonya als que les tenen com a entrebancs a l'hora d'expressar-se davant d'altres persones, ni que siguin els companys de classe. També esdevé un espai magnífic per treballar elements com la dicció o la prosòdia, elements tan oblidats, en les nostres aules massificades, a l'hora d'ensenyar llengua. Amb aquestes eines es podria superar, de mica en mica, el «català d'institut» que exhibeixen, com a únic bagatge lingüístic eivissenc alguns alumnes quan acaben la seua formació obligatòria. El Teatre pot ajudar a recuperar les vuit vocals i els nombrosos pronoms febles oblidats sense que els alumnes tenguin la impressió que estan sotmesos a una mena de tortura pedagògica.
I, encara, s'hi treballen altres eines, avui pràcticament bandejades per mor dels moviments basculars del sistema educatiu, com ara la memòria. Posar en escena una obra de teatre implica, necessàriament, memoritzar textos, i memoritzar-los no amb aproximacions, sinó de la manera més precisa possible (si no, es perden els peus i l'obra no avança). Per tant, els alumnes exerceixen la memòria -tan necessària al món real com oblidada pel sistema educatiu- sense que ho vegin com una «imposició» o com una rebequeria dels seus mestres.
Per tot això, entenc que el la pràctica teatral hauria d'estar incardinada dins el nostre sistema educatiu, i no només amb assignatures (molt) voluntàries, que impliquen pocs alumnes, sinó que tots, en l'educació obligatòria, hauria de passar per la dramatització d'alguna cosa. Amb una formació així, probablement, els discursos de campanya amb què ens torturaran els polítics durant aquests dies esdevendrien una mica més païbles. I la gent, en general, s'expressaria una miqueta millor.