Qualsevol sistema educatiu es basa en fonts que, en cap cas, no són neutrals. Neutralitat i educació casen molt malament, perquè la interpretació del món sol estar mediatitzada per algun tipus d'ideologia. Evidentment, a nivell universitari passa igual que a la resta de nivells educatius. Si volem saber de quin peu calça una determinada facultat (de Filosofia, d'Història, de Filologia, de Dret...) ens bastarà veure de quines fonts fan beure els alumnes, quines fonts utilitzen els ensenyants per sostenir les seues exposicions acadèmiques. Certament, aquestes fonts tenen un impacte importantíssim en els futurs professionals del ram de què es tracti. I, en conseqüència, contenen una dimensió social de gran potència.
Faig aquesta reflexió per combinar-la amb una altra que trob interessant: per què hi ha tanta distància entre el sistema judicial espanyol i el conjunt de la societat? Per quina raó, posem per cas, la Justícia no s'ha adaptat a la plurinacionalitat, al plurilingüisme oficial, o a l'Estat de les auotonomies? Per què es pot al·legar, encara, ser una administració estatal per no respectar els drets lingüístics dels parlants de llengües diferents del castellà? Per què, posem per cas, al País Basc, els dos partits polítics més votats són el PNB i Bildu i, en canvi, la majoria dels jutges del TSJPB voten Vox? (Ep! Ho dic sense poder comprovar-ho, però atenent a allò que expliquen, dictaminen i manifesten). Per què el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya no està farcit de jutges sobiranistes, com a mínim en consonància al que la gent vota al Parlament? Per què tant a la Universitat de les Illes Balears, com a la Universitat de Barcelona, a l'Autònoma de Barcelona o a qualsevol altra universitat de la Xarxa Vives (deixant de banda la de Perpinyà) la facultat que té més classes en castellà és la de Dret?
Fetes les primeres consideracions i les subsegüents preguntes, m'aturaré en un personatge que s'estudia a les facultats de Dret d'Espanya, però que no es té en consideració a cap altre país de la Unió Europea. Em referesc al teòric nazi Carl Schmidt, presentat per alguns com a «filòsof i teòric del dret» i objecte d'examen per part dels pobres alumnes de les dissortades facultats. Carl Schmidt es va dedicar a criticar les mancances del sistema parlamentari, a teoritzar sobre la lluita en el si de la societat (apel·lant a una mena de darwinisme social), sobre les bondats de la guerra, i a criticar obertament la democràcia. La conclusió del teòric del Dret és que la millor forma de govern és la dictadura. I que, per tant, es tracta d'una forma de govern perfectament legítima. Així mateix, va teoritzar àmpliament contra el cosmopolistisme i a favor del nacionalisme d'estat.
Segurament una de les aportacions més interessants d'aquest teòric nazi és la que fa referència a la «Justícia penal de l'enemic». Schmidt afirma que s'han de saber discernir clarament els enemics, i que als enemics no se'ls pot aplicar la mateixa justícia que als amics, sinó que, des del seu punt de vista, resulta del tot legítim aplicar-los uns criteris diferents. D'aquí sorgeix el concepte -molt ben entès a Espanya- de «Justícia penal de l'enemic». Algú pensa que Laura Borràs hauria deixat de ser presidenta del Parlament de Catalunya i àdhuc diputada si en comptes de ser independentista hagués set nacionalista espanyola?
Molta gent no sap que el tal Schmidt es va casar amb una espanyola i que va tenir contactes estrets amb importants dirigents del franquisme, com ara Manuel Fraga Iribarne. Però, com podem suposar a partir de la lògica de la Transició espanyola, la seua influència va continuar després de la mort de Franco. De la mateixa manera que Fraga va passar de ser «un liberal de los que fusilan» a un «demócrata de toda la vida», la influència de Carl Schmidt va passar de la universitat franquista a la universitat de l'Espanya dita democràtica. I el seu ascendent sobre Fraga i companyia es va estendre, per exemple, a Manuel García-Pelayo, primer president del Tribunal Constitucional espanyol. García-Pelayo no només el va conèixer, el va acceptar en un cert mentoratge i en va reconèixer l'ascendent, sinó que li va obrir les portes a d'altres àrees d'influència. De manera que, sense cap tipus d'empatx, ens trobam als anys vuitantes un home absolutament proscrit a la seua Alemanya nadiua fent sermons al Centro de Estudios Constitucionales de Madrid (Espanya).
I als anys vint del segle XXI el continuam trobant als programes oficials dels estudis de Dret de la majoria d'universitats espanyoles, sense que ningú el qüestioni ni li imposi el més mínim esperit crític. Carl Schmidt, com a símptoma, explica moltes coses.