En ple segle XXI, on la societat progressa amb passes de gegant, resulta desolador constatar que moltes dones encara són víctimes d'una injustícia que perpetua la desigualtat: la falta d'accés a l'educació.
Aquest problema va més enllà de negar a les dones una simple oportunitat acadèmica; es tradueix en conseqüències devastadores que afecten no sols aquest col·lectiu, sinó comunitats senceres. L'educació és fonamental per al desenvolupament personal de qualsevol individu. Quan les dones no tenen accés a l'educació, se'ls hi nega l'oportunitat de desenvolupar les seves habilitats, talents i potencial, arrabassant-les el control sobre la seva pròpia vida.
Però no tot queda aquí. Les repercussions són encara més alarmants. La falta d'accés a l'educació les predisposa al matrimoni i a la maternitat infantil, la qual cosa té un impacte directe sobre la seva salut personal i reproductiva i les guia cap a l'esclavitud domèstica i a una major vulnerabilitat davant malalties evitables. Per si no n'hi hagués prou, aquestes dones, pel fet de no posseir una formació acadèmica, enfronten majors riscos de maltractament i violència de gènere, dels quals no poden sortir fàcilment a causa de la falta de recursos econòmics, l'absència de desenvolupament professional i la manca de suports institucionals que les permetin protegir-se i prendre decisions sobre les seves vides. Al final, la bretxa de gènere i la pobresa es converteixen en un cicle intergeneracional difícil de trencar.
Sembla que ens queda llunyà quan, en les notícies, observem que, en alguns llocs, factors com les normes culturals rígides, interpretacions extremistes dels ensenyaments religiosos o conflictes armats poden limitar l'accés de les dones a l'educació. Encara que Espanya sigui un país laic i que, afortunadament, no estigui immers en una guerra, enfrontem problemes similars. Tots coneixem casos de dones que no van poder cursar estudis superiors per falta de recursos econòmics. Les beques continuen sent insuficients en aquest país, la qual cosa provoca una gran distància entre les dones que viuen en entorns rurals, respecte a les que vivim en grans ciutats. A més a més, la creació de places públiques en les nostres universitats sembla estar aturada enfront de l'augment de places en universitats privades, impedint l'accés a famílies amb menys recursos. Qui no coneix a algú que no va poder estudiar perquè el seu pare no el va deixar? Continua havent-hi famílies regides pel patriarcat, i això només se soluciona amb educació. Quantes dones al nostre país no s'han pogut desenvolupar professionalment i s'han vist abocades a romandre casades amb les seves parelles (maltractadors o no) per falta d'independència econòmica?
Si ens enfoquem a Eivissa, l'oferta d'estudis superiors és molt limitada i realitzar estudis fora de les nostres illes no està a l'abast de tothom. En l'actualitat, les escoles d'adults, lloc on actualment treball, brinden una nova oportunitat per a aquelles persones que en el seu moment no van poder formar-se, servint com un ascensor laboral. No obstant això, els nostres polítics acaben de tancar la porta als ciutadans i ciutadanes que desitgin preparar-se per a accedir a un lloc en l'administració de l'estat.
Senyors i senyores que avui ens governeu. Les dones educades són un actiu inavaluable, capaces de generar riquesa i fomentar el desenvolupament sostenible als seus països. En aquest context, és urgent i vital que la comunitat internacional i els governs centrals i en el nostre cas, els autonòmics s'uneixin en un esforç coordinat per a erradicar aquesta xacra social. La inversió en l'educació de les dones no sols és un acte de justícia, sinó una estratègia intel·ligent per a construir un món més equànime, saludable i pròsper per a tots i totes.
És hora de trencar les cadenes de la ignorància i garantir que cada dona tingui accés a l'educació que mereix, perquè puguin ser partícips d'un futur millor i més equitatiu.