Ucronies diverses

Les ucronies es basen en la pregunta «què hauria passat si...?». I, per descomptat, fan referència a la Història. Hom s’imagina que, en un moment de creuera de camins, s’hagués decidit per una opció diferent de la que finalment va tenir lloc. Joan Lluís Lluís, per exemple, té una novel·la sobre què hauria passat si, en un complot, a principis dels anys cinquanta, s’haguessin carregat Franco. Hi ha ucronies sobre el desenllaç de la II Guerra Mundial: què hauria passat, posem per cas, si la guerra, en comptes de guanyar-la els aliats, l’hagués guanyat el nazisme. A nivell més casolà, tenim una novel·la de l’historiador Xavier Deulonder (Notícies de la confederació) partint de la hipòtesi que la Guerra de Successió, en comptes de guanyar-la Felip V l’hagués guanyada Carles d’Àustria.

Les ucronies, si més no, ens posen a pensar sobre fets històrics, que varen ser d’una determinada manera, però haurien pogut ser d’altres. Pens, per exemple, en l’etapa del cantonalisme, durant la segona meitat del segle XIX. Un dels llocs on el moviment va tenir més força va ser Cartagena. Allà, els revoltats varen arribar a posar-se en contacte amb Ulysses S. Grant, divuitè president dels Estats Units d’Amèrica, per demanar-li el seu suport perquè l’Estat Lliure de Cartagena passàs a formar part de la confederació americana. Si la cosa hagués tirat endavant, potser Cartagena avui seria el Gibraltar dels americans. I hi hauria una de les bases ianquis més importants de la Mediterrània. No hi hauria cap idioma oficial, a Cartagena, i tothom parlaria anglès. Ah! I mai no hauria tengut cap relació amb Espanya.

Què hauria passat si els Estats Units haguessin pogut comprar Cuba i les Filipines abans que s’hi desencadenàs la guerra que va acabar amb les escorrialles del vell Imperi hispànic? Sabem que hi va haver un intent dels americans de comprar Cuba, que va ser refusat pel govern espanyol. Poc temps després, es va produir l’alçament dels independentistes cubans, amb el suport dels Estats Units, que va acabar amb la independència de la gran Antilla. Si, senzillament, els espanyols l’haguessin venuda als ianquis, hom s’hauria estalviat la guerra, la humiliació, la flamarada nacionalista i la grandíssima turra que va ser la Generació del 98. Potser, fins i tot, la cultura espanyola, en comptes de reconcentrar-se en ella mateixa i de reconcolir-se fins a l’extrem, s’hauria obert a Europa, i hauria donat lloc a un florent Modernisme. Anem a saber!

I si els austrohongaresos o els anglesos haguessin fet cas a aquells eivissencs que, immediatament després del Decret de Nova Planta d’aplicació a Mallorca i a les Pitiüses, intentaren treure Eivissa i Formentera del domini borbònic? Unes Pitiüses austrohongareses o angleses, a l’estil de la Menorca del moment, potser haurien pogut evolucionar d’una manera diferent a com ho hem fet fins ara. No hauria set una cosa tan estranya, en el seu moment. Però les coses varen fer camí per un altre cantó. No per cap determinisme històric, sinó perquè en comptes d’a es va triar b, com s’hauria pogut triar a, aproximadament, amb la mateixa facilitat. No resulta tan estrany pensar que, amb Menorca i les Pitiüses sota l’aixopluc de la Corona britànica, potser cap de les tres illes no hauria tornat a la corona espanyola (com sí que va fer Menorca, en solitari, en un canvi de cromos típic i tòpic, a principis del segle XIX).

Es miri com es miri, les ucronies ajuden a repensar la Història. Si la guerra civil americana l’haguessin guanyat els confederats, avui, al nord d’Amèrica, hi tendríem Mèxic, la Confederació, els Estats Units i el Canadà. Si els canadencs s’haguessin afegit a la revolta del Te, avui hi hauria dos estats, al nord d’Amèrica: Mèxic i els Estats Units. Potser n’hi hauria tres, si el Quebec hagués decidit quedar al marge dels anglòfons (Mèxic, Estats Units -molt més extensos, per descomptat- i Quebec). Si el mapa que sembla que hi ha al cap de Donald Trump tiràs endavant, potser Rússia deixaria de ser l’estat més gran del Planeta (no sé quants quilòmetres quadrats sumen els actuals Estats Units, Canadà i Grenlàndia).

Imaginar un mapa inamovible forma part de la manera d’entendre el món de finals del segle XIX. A la tercera dècada del segle XXI, podem copsar una realitat completament diferent. I, si no la copsam, vol dir que ens estimam més no veure el que tenim al davant dels nostres ulls.