Arabització d’Algèria

Un amable lector, que signa Naïf als comentaris digitals en aquest mateix mitjà, al meu article sobre la situació a l’Iran posa el focus en Algèria. I bé que fa, tenint en compte la deriva d’aquest país del Magrib. I algunes implicacions clares en el camp dels drets humans. Ell ens refereix alguns noms sobre els quals mereix la pena de fer-hi, si més no, un apunt: Tahar Djaout, Boualem Sansal i Christophe Gleizes.

Tahar Djaout va ser assassinat, a la dècada dels norantes, pels islamistes. Si no vaig errat és un dels primers assassinats «mediàtics» obra del Grup Islàmic Armat (GIA). En el comunicat en què es reivindicava l’assassinat de Djaout, es deia que Djaout tenia «una temible ploma» que podia contravenir els interessos islàmics. Amb això, per a ells, n’hi havia prou per acabar amb la seua vida. Des del meu punt de vista, contravenint totalment l’Alcorà. Allò que va marcar la comunicació pública de Tahar Djaout va ser la defensa de la laïcitat. Era agnòstic i havia nascut a la Cabília.

Christophe Gleizes ni tan sols és algerià. És un periodista francès, especialitzat en esports, que va anar a Algèria a fer un reportatge sobre un club de futbol... ai las!... de la Cabília. Resulta que un dels directius del club formava part del Moviment per l’Autodeterminació de la Cabília, que concentra bona part de les reivindicacions amazigues a Algèria. L’esmentada formació política és considerada com un grup terrorista pel govern d’Algèria. De manera que el pobre Gleizes ha estat condemnat a set anys de presó per «col·laboració amb el terrorisme». Observem que l’epicentre torna a ser la Cabília.

Finalment, Boualem Sansal també ha estat condemnat a set anys de presó per protestar contra l’arabització d’Algèria. I aquí tenim, des del meu punt de vista, el quid de tota la qüestió. Tant a Algèria com a Tunísia o al Marroc, l’arabització és molt recent, i va estretament lligada a la religió, concretament a l’expansió de l’Islam. De la mateixa manera que l’àrab ha anat llimant terreny a l’amazic, la cultura àrab ha anat ocupant l’espai de la cultura berber, i la religió musulmana ha anat colonitzant el territori del nord d’Àfrica. Oposar-se a això, a la majoria de països del nord d’Àfrica, té conseqüències molt greus.

Per això, alguns dels més destacats intel·lectuals algerians avui dia viuen exiliats del país, i menen la seua lluita des d’altres llocs del món. Per completar les referències, no puc deixar de parlar de dues persones que m’han ajudat a entendre el món amazic, i més concretament la Cabília, i que han portat a terme contribucions importantíssimes a la seua llengua i cultura. Em referesc a Mohand Tilmatine, professor d’amazic a la Universitat de Cadis, estudiós de la llengua amaziga, gran defensor de la pluralitat i de la diversitat, i persona laica i totalment aliena a qualsevol tipus d’imposició religiosa. Tenim contacte des que Tilmatine estava vinculat a la Universitat Autònoma de Barcelona. En Mohand té un bon escut per evitar una persecució massa brusca, perquè té doble nacionalitat algeriana i alemanya. Anar a tocar un ciutadà alemany fora d’Algèria seria una mica problemàtic, si més no.

L’altra persona referida és Tassadith Yacine, professora d’una universitat parisenca, també natural de la Cabília, antropòloga eminent i feminista de pro, que fa alguns anys vàrem portar a un congrés a Palma per explicar-nos les seues experiències. Record que, amb ella, va compartir jornades Délia Alirons, que va ser l’última professora de la Universitat de Bugia, quan ja hi bullia l’islamisme radical i això que una dona fes de professora d’hòmens no acabava d’estar del tot ben vist, de la qual he perdut completament el contacte. Esper que no per cap fatalitat. Tassadith Yacine va fundar la revista «Awal» (paraula, en amazic), juntament amb Mouloud Mammeri, amb el suport de l’intel·lectual Pierre Bordieu. «Awal» continua sent, després de molts anys, la revista de referència, si més no a Europa, en qüestions amazigues.

Tota aquesta bona gent batalla contra l’arabització forçada d’Algèria, contra la tendència a fer que la religió colonitzi la vida pública, i contra el colonialisme àrab vehiculat, fonamentalment, a través de la religió musulmana. Són laics, partidaris de la llibertat religiosa, demòcrates i, cadascun a la seua manera (i encara que uns quants no m’ho admetrien), profundament liberals. Els tenim molts a prop i, malauradament, els coneixem molt poc.