Pens que constitueix una grandíssima injustícia no recordar els mestres, especialment aquells mestres que, per una raó o altra, ens han marcat per tota la vida. Jo, avui, en plenes Festes de la Terra, voldria retre homenatge a dos dels meus mestres, dos Joans: Joan Marí Cardona i Joan Planells Ripoll. Mestre Batlès i Mestre Murtera.
El record per a don Joan Marí Cardona resulta del tot elemental: va ajudar, i molt, al desvetllament de la consciència eivissenca, amb el seu estudi històric La conquista catalana de 1235, que iniciava la imprescindible col·lecció de llibres sobre la nostra Història titulada Illes Pitiüses. L’autor posava l’adjectiu adequat al lloc adequat (i en el moment adequat!). Conquista catalana. S’hauria pogut refugiar en el tòpic que sempre se solia usar, en allò de la conquista cristiana. A ell li hauria estat molt fàcil i còmode. Evidentment, no hauria gosat parlar, com a bon versat en Història que era, de cap conquista aragonesa, ni res de semblant, com ara apunten determinats esborradors sistemàtics de la Història. Joan Marí Cardona va fer a Eivissa una funció semblant a la que Josep Maria Llompart va fer a Mallorca, quan va reivindicar, ben clarament, per al nom de la llengua el de Català, davant una munió de manifestants, alguns dels quals s’inclinaven per «mallorquí».
Precisament, al principi dels anys setantes, en el nostre vell batxillerat, vaig tenir don Joan de professor d’Història. En el seu moment, feia una cosa molt interessant: introduir-nos, totalment al marge d’allò que dictaven els programes oficials de la Història del batxillerat franquista, en la Història d’Eivissa. Fèiem Història, sí, però seguint el programa que ell havia decidit, i no el que decidia el règim. Això constituïa una lliçó molt valuosa per a tots nosaltres, perquè marcava una actitud. I una manera, d’altra banda interessantíssima, d’entendre l’ensenyament. A les seues classes d’Història d’Eivissa vàrem descobrir que els eivissencs teníem una història pròpia, i també una llengua. Una llengua que estava proscrita a l’ensenyament, però que de la seua mà enteníem que també constituïa un valor positiu per a tots nosaltres.
Llavors Joan Marí Cardona va fer un pas més i es va comprometre acceptant la presidència de l’Institut d’Estudis Eivissencs. Va ser un paraigua important per a l’entitat, però no absolut. A les últimes couades, el franquisme va arribar a prohibir un Curs Eivissenc de Cultura. Però don Joan era respectat, pràcticament intocable, també per a aquells que ens volien esborrar del mapa. I tots ho aprofitàrem. I ell va deixar, amb tota la seua generositat, que ho féssim.
Parlant d’Història, i aprofitant les Festes de la Terra, pens que és un altre bon moment per referir-nos a un altre mestre: Joan Planells Ripoll. Don Joan Murtera acaba de publicar Pitiüsos Tarragonins, un llibre sobre els orígens dels llinatges eivissencs. Té una característica comuna amb els llibres de don Joan Marí Cardona: la seua irrefutabilitat. Podem fer totes les càbales que vulguem, discutir tot allò que ens véngui de gust, escalfar-nos el cap tant com ens siga possible, però resulta molt difícil discutir les evidències. Eivissa va ser durant segles part del bisbat de Tarragona, on reposen les restes de Guillem de Montgrí, qui va encapçar la conquista catalana de 1235. Els llinatges eivissencs provenen del Principat de Catalunya (i, bàsicament, de les àrees de Tarragona i de l’Empordà). Qualsevol distorsió d’aquest fet elemental només pot ser fruit de la ignorància o de la mala intenció (o d’una combinació de tots dos elements). Aquí tenim els orígens. Aquí tenim el significat de les nostres Festes de la Terra.
També vaig tenir la sort de ser alumne de Joan Planells Ripoll. En aquest cas, de l’assignatura de Grec. I de Filosofia. Record les llargues converses sobre el sentit de la vida, les respostes a moltes preguntes que ens fèiem tot just començant l’adolescència, i les nedades a l’Aranyet, com a part de la meua formació de postinfantesa. A don Joan Murtera li agradava xerrar, era un conversador extraordinari. I sempre era capaç de captar la nostra atenció sobre les qüestions més diverses. Crec que la seua manera peripatètica d’entendre la Filosofia ens va deixar marcats per sempre.
Vagi aquest petit paper com a humil homenatge a aquests dos mestres Joans, de qui el signant d’aquest article i moltíssims més eivissencs ens podem sentir, ben jutament, en deute.
Payas0.