A les Pitiüses complim 790 anys des que la conquesta cristiana capitanejada per Guillem de Montgrí ens portàs una Fe, una llengua, una cultura i unes llibertats que avui es troben amenaçades per la globalització, el relativisme, la buidor d’una espiritualitat líquida, la massificació i el ‘wokisme’ d’allò políticament correcte.
Durant aquests dies celebram amb goig les Festes de la Terra (tal i com les va anomenar el nostre canonge més cèlebre: Isidor Macabich) per recordar qui som i d’on venim. Enmig del frenètic estiu eivissenc i en plena canícula, una suau brisa d’esperança recorre els carrers de Vila. Lluny de la superficialitat i l’excés que ofeguen les nostres illes durant aquestes setmanes, hi ha una versió d’Eivissa que treu el cap i es resisteix a morir: l’autèntica. La que puja la seva patrona fins la Catedral a lloms d’una nova confraria de joves que la porten amb el ritme ancestral i solemne del tambor, la flaüta i les castanyoles. La que es deixa convidar a dinar per les Maries de la família el dia 5 d’agost i després puja a la Catedral en companyia dels obrers de totes les parròquies de les Pitiüses. La que s’emociona cantant ‘Set segles fa’. La que vibra amb la màgia de Ressonadors, el conjunt que ha aconseguit unificar totes les generacions de les Pitiüses en un sol cant. La que acudeix a Sant Elm i al Casino des Moll per Sant Salvador. La que es congrega al Puig des Molins per refrescar-se amb un mos de síndria i gaudir de l’espectacle del castell de focs.
Hi ha una illa que planta cara a la desfiguració progressiva de la nostra identitat. Aquesta resistència cultural i espiritual és un far de llum enmig d’un mar de banalitat aliena vestida de modernitat. No hi ha fruit sense arrels. Lluitem per evitar ser el record d’una anècdota.