Quinze anys

Quinze anys donen per a molt. Molts pagaríem per tornar enrere i ser quinze anys més joves. D’altres el que voldrien és tornar a tenir quinze anys i tota una vida al davant. Però n’hi ha que n’estic segur que s’haurien estalviat els darrers quinze anys de la seva vida. Tots, sense remei, ens anam atracant cap a la vellesa. No tots hi arriben, malauradament, però els qui ho aconsegueixen tampoc ho fan de la mateixa manera. Tenir un esperit jove és fonamental perquè quan un arriba a certa edat i les cames i el cap comencen a defallir, l’ànim (i l’ànima) ens podran ser de gran ajuda. Escric aquestes paraules pocs dies després d’acomiadar-me de sa güela Catalina. Ella era d’aquestes persones que, si hagués pogut, s’hauria estalviat els seus darrers anys. Sa güela, tot s’ha de dir, mai havia set una persona gaire optimista, però jo sempre l’havia vista com una dona treballadora i patidora. Molt patidora. Va casar-se amb un dels joves més guapos de Sant Joan –el meu güelo Joan, de jove, semblava un actor de Hollywood– i amb qui va tenir dos fills. Com a molta gent de camp, tota la família va baixar a Vila perquè els fills poguessin continuar els seus estudis. De llavò ençà crec que no va deixar de patir cap dia. El seu fill gros, mon pare, la ‘sort’ va fer que hagués de fer ‘es servici’ al País Basc en plena transició democràtica. Venga patir... Després d’uns anys d’estabilitat, la vida va començar a tòrcer el camí. Quinze anys durant els quals sa güela va superar un càncer de pit, però va veure morir els seus dos fills, una besneta i el seu home. Ja podeu pensar els ànims que tenia, la pobra. Si més no, ara ja descansa i ens deixa imatges de quan la vida i ella somreien. Uns records inesborrables i un amor que durarà per sempre entre els que l’estimàvem.