Va ser Adam Mickiewicz qui, amb un to eminentment messiànic, va dir, encara dins el segle XIX, que la independència de Polònia seria el més important que li hauria passat en segles a la Humanitat, perquè demostraria la inutilitat de les guerres. L'escriptor polonès argumentava que si Polònia, davant tres potències com Rússia, Prússia i l'Imperi Austro-hongarès, era capaç d'independitzar-se, l'ús de la força deixaria de ser l'element fonamental per dirimir els conflictes. I això acabaria amb les guerres i constituïria una millora per a tot el gènere humà. La independència de Polònia, idò, seria clau per millorar la vida a tot el planeta.
Certament, fins no fa gaire, semblava que la Humanitat caminava en aquesta direcció, que cada vegada més existia algun tipus de protecció per a les nacions mitjanes i petites (si més no per a les que tenien estat; les que no en tenen continuen a la intempèrie com sempre). Cada vegada estava més mal vist que algú ocupàs el territori d'algú altri només perquè tengués més força militar per posar damunt la taula.
Com ja he apuntat, no s'havia arribat a aconseguir que això també servís per a les nacions sense estat, que continuaven completament desprotegides. Quan una nació que no té estat vol constituir un estat propi ha de demostrar moltes coses. N'hem tengut un bon exemple, relativament recent, a una part del nostre territori nacional que va aspirar, democràticament, a constituir un estat independent. Em referesc, naturalment, a Catalunya. Al voltant del procés d'autodeterminació que va culminar en el Primer d'Octubre de 2017, es varen produir molts contactes, a nivells ben diversos, i els líders catalans se'n varen endur algunes lliçons de geopolítica. La més destacable, des del meu punt de vista, feia referència a les condicions per a la independència.
Segons la majoria de dirigents europeus amb qui els líders catalans varen mantenir contactes, no bastava amb la raó democràtica. Evidentment, perquè Catalunya es pogués constituir en estat independent feia falta que una majoria de la població votàs a favor de l'estat propi, en un referèndum acordat (se suposa que amb Espanya) i acceptat per la comunitat internacional. Aquesta condició era necessària, però no suficient. Si es feia un referèndum acordat i es guanyava, Catalunya encara havia de demostrar una altra cosa, totalment fonamental per a tothom: que controlava el seu territori. És a dir, que comptava amb la força necessària per fer imperar la llei i l'ordre dins el seu territori nacional. Sense aquesta força, la voluntat majoritària dels catalans a favor de la independència no era suficient.
Fa no-res, emperò, aquesta condició -que pens que podem acceptar que resulta ben discutible, si més no des d'un punt de vista democràtic- s'ha esvaït com per art de màgia. Diferents països del nostre entorn (entre els quals bona part dels que deien que Catalunya, per ser independent i reconeguda, havia de controlar el seu territori) han reconegut un estat que no controla el seu territori. Recentment, França, Irlanda, Noruega, Suècia, o el Regne d'Espanya mateix han reconegut Palestina.
Aquest reconeixement estableix, des del meu punt de vista, un precedent importantíssim pel que fa al reconeixement de les nacions sense estat. Ja no fa falta, per ser reconegudes internacionalment, que controlin el seu territori. Encara més: poden ser reconegudes tenint un exèrcit estranger (o sentit com a estranger per la seua població) ocupant-lo. Avui hom pot reconèixer, per exemple, Euskadi, o Galícia, o el País de Gal·les, o Còrsega sense l'empalagós handicap d'haver de controlar els respectius territoris nacionals. Se les pot reconèixer mentre els territoris respectius són controlats per Espanya, pel Regne Unit o per França. Ells mateixos han proporcionat la raó perquè això sigui així i, en coherència, ningú els ho puga discutir.
El problema de tot plegat és que el reconeixement de Palestina és un brindis al sol, mentre Trump està tractant amb Tony Blair, els governs d'Egipte, Jordània, Qatar i Aràbia Saudita (entre d'altres i per resumir), una sèrie de punts per la pau a Gaza que, per cert, segons m'arriba de premsa estrangera (aquí ningú no en diu ni pruna), ja han estat acceptats per l'Autoritat Nacional Palestina.