La persecució de les minories constitueix una pràctica covarda, lamentable, absurda i poc civilitzada. Queda lluny aquell temps en què la uniformització a l’estil del majoritari esdevenia l’objectiu fonamental i en què tot allò que s’apartàs de la norma més general havia de ser evitat, quan no directament denostat. En el marc de la sensibilitat actual, si més no a les àrees suposadament democràtiques, perseguir les minories ha esdevengut una pràctica poc acceptable.
Però sempre hi ha qui s’escapa, normalment de manera voluntària, d’aquests avanços de la civilització. Sempre hi ha qui es resisteix a sortir de la caverna, qui atempta (com a mínim dins la seua cervellera) contra el progrés més elemental de l’espècie humana. Escric aquestes reflexions pensant en com es reben els atacs contra la desminorització, a la nostra part del món, i en qui els practica d’una manera més descarada i descarnada.
A la Catalanofonia (és a dir, a l’àrea lingüística pròpia de la llengua catalana, denominada valencià a l’antic Regne de València), els atacs més sistemàtics se centren en aquells indrets on la societat té menys defensa. Destaca, per exemple, la Franja de Ponent, a l’Aragó. Els successius governs d’Aragó han destacat per les seues posicions en contra de les dues minories lingüístiques pròpies d’aquesta comunitat autònoma: l’aragonesa i la catalana. Ja resulta significatiu que, dins l’Aragó mateix, l’aragonès a penes sigui parlat per unes desenes de milers de persones, en àrees allunyades de la capital, notablement en algunes valls pirinenques. Segurament, aquesta minorització de l’aragonès explicaria molts dels complexos polítics que afecen aquella part de la nostra antiga corona compartida. L’actual govern aragonès, per variar, tampoc no té cap intenció de reconèixer cap drets als parlants que queden d’aragonès, ni de promoure la seua llengua històrica, ni de fer-hi res a favor. Amb la llengua dels dominants, dels ocupants (més o manco recents) ja els va bé. Insistesc en allò dels complexos.
Quant al català, a la Franja, el govern aragonès també es caracteritza per la manca de reconeixement de qualsevol dret als seus parlants, i, per tant, per la persecució, directa o encoberta, de la llengua. Però no són observables només a l’Aragó, determinats complexos d’inferioritat. Ni determinades actituds antidemocràtiques. Encara tenim a la memòria, per molt de peix que siga, l’intent de treure Alacant de l’àrea valencianoparlant, a l’anomenada Comunitat Valenciana. Per què es va centrar l’atac sobre la noble ciutat d’Alacant? Senzillament, perquè els enemics nostres varen considerar que era el lloc on la llengua es trobava en una situació de més feblesa. Varen fer exactament el contrari del que portaren a terme a Finlàndia, quan decidiren recuperar el finès. Allà marcaren més ensenyament en finès, més adminstració en finès i més vida pública en finès allà on la llengua estava en una condició més precària. Fent-ho a la finesa, seria més fàcil trobar ensenyament en la nostra llengua a Alacant que no a Olot.
Durant aquests darrers mesos, he observat que les associacions centrades en la ignorància (si més no en la ignorància de la nostra llengua, i, per tant, en la Ignorància, en general), com ara Hablamos Español, han intensificat la seua activitat al País Valencià i, sobretot, a les comarques del sud. Crec que aquest activisme surt del desengany que se’n varen emportar, com va ocórrer també amb el govern de la comunitat autònoma, en veure que la majoria dels pares i de les mares d’infants escolaritzats, fins i tot en aquestes comarques, escollien el valencià com a llengua de l’educació dels seus fills. Sovent de manera independent de la llengua parlada a casa. Ells es devien esperar, com en Bauzá a les Balears fa uns anys, que la societat fos com la xurma que tenen al voltant. No hi havia dubte, dins el cap de Mazón, que la majoria dels valencians voldrien que els seus fills fossin educats en la llengua de Castella. Però, ai las!, la realitat és tossuda i la societat també. I els pares varen escollir valencià. Com faria qualsevol país civilitzat.
Ara les associacions tocapilotes (per cert, com diria Josep Pla, qui ho paga, tot això?) ataquen la decisió dels pares valencians i fan mans i mànigues, mentre amollen escumera per la boca, per intentar afeblir l’ensenyament en la nostra llengua allà on la llengua es troba en una situació de major feblesa.
He de dir que, quan mir la previsió del temps, allà on apareix el mapa del país sencer, solc fixar-me en la previsió per Alacant, que sol ser la que funciona per a Eivissa.