Coincideixen els diutes de la saviesa popular amb allò que preconitzen també filòsofs i savis diversos. Un dels que a mi més m’agrada, amb alguna reserva, és aquell que diu: a qui fa el que pot no se li pot demanar més. Segons com es miràs podria semblar que aquesta sentència convida a la deixadesa i al menfotisme. Una mica a l’estil d’allò que «deu ser la voluntat de Déu», o «Déu proveïrà» (escoltat moltes més vegades en castellà que no en català). Però, en la seua literalitat estricta, afirmar que qui fa el que pot fa allò que ha de fer (com a màxim) deu ser estrictament veritat. Perquè la immensa majoria de les persones feim moltíssim menys del que podem. Fins i tot, de vegades, creient que hem arribat al límit, realment encara ens quedaria molta corda. Si la situació fos de vida o mort, o requerís una intervenció d’un mateix per salvar-se. Per això se solen comentar fets pràcticament increïbles. Perquè allò que hom pot és moltíssim, és extraordinàriament més d’allò que normalment estam en condicions de fer.
El canvi d’any sol ser un moment molt procliu perquè la gent es dediqui a fer propòsits, tot intentant millorar o esmenar alguna cosa que guarda relació amb els hàbits, amb les tasques o amb les relacions de qui els fa. N’hi ha alguns d’absolutament tòpics: menjar millor, anar al gimnàs, dedicar més temps a la família... S’assemblen, d’alguna manera, als bons desigs de Nadal: que hi hagi pau al món, que tots visquem millor i, sobretot, que siguem molt feliços. Precisament per aquesta obligatorietat, les festes de Nadal són tan perilloses per a la gent que té tendències depressives.
Una altra qüestió elemental és que els propòsits només tenen sentit si són factibles. Té una mica a veure amb els propòsits vitals (en general). Si hom es proposa coses que resulten del tot irrealitzables, els propòsits només poden desembocar en una trista frustració. Si són abastables, en canvi, poden ser font d’autoconfiança i de benestar emocional. Diguem-ho així.
«Un altre vell propòsit renovat és el de mirar de treballar, en els camps en què hom hi tengui un mínim de competència, per una societat millor»
M’imagín que, per a la majoria de la gent, bona part dels propòsits d’any nou constitueixen una continuïtat d’allò que hom va fent (tret que hom tengui una vida molt desbaratada). Així, per exemple, em vull comprometre, en la mesura en què (em) siga possible, a continuar escrivint aquests articles setmanals, pegant la pallissa als soferts lectors, i mirant de compartir amb tota la colla neguits, preocupacions, esperances i, ui quina por!, finestres d’oportunitat.
Aquest és un dels propòsits expressables públicament. N’hi ha molts, evidentment, gairebé diria que una majoria folgada, que formen part de la vida íntima de cadascú, i que, per tant, es comparteixen amb molt poques persones. Don per suposat que aquest acotament forma part d’allò que marca el sentit comú (per molt que siga el més poc comú de tots els sentits, com és públicament i privadament sabut a bastament).
Un altre vell propòsit renovat és el de mirar de treballar, en els camps en què hom hi tengui un mínim de competència, per una societat millor. Ara mateix tenc entre mans un exercici molt interessant i entretengut, fruit d’un encàrrec per a una xerrada: com voldria que fos l’Eivissa del futur. A l’hora de fer propòsits d’any nou, no es tracta tant de com voldria que fos l’Eivissa de d’aquí a unes dècades (d’això ja en parlarem en les properes setmanes), sinó de què puc fer jo perquè siga d’aquesta manera.
Perquè, d’una banda, certament, qui fa allò que pot no està obligat a més, però, per l’altra, hem de saber mesurar si hem arribat a fer allò que podíem o si ens hem deixat dur una mica per la ganduleria o per la comoditat. Es tracta d’una tendència profundament humana que fàcilment ens pot vèncer, si no hi param esment. I que, perquè siguem mínimament efectius, hem de deixar, de tant en tant, que se n’emporti el gat a l’aigua. Per això és important allò de conèixer-nos a nosaltres mateixos, que reivindica tant la tradició sàvia com la més llega.
Record que, en una etapa juvenil, quan érem estudiants i ens angoixava (amb una immediatesa que els anys fan passar a millor vida) la situació de la llengua i la cultura catalanes, en Lluís Aracil, introductor de la Sociolingüística als Països Catalans, com si fos un pagès del Rafal Trobat, ens deia allò de «a qui fa el que pot no se li pot demanar més». Ep, a qui fa el que pot! Bon Any Nou a tothom!