Fa 23 anys que faig feina com a mestra de suport a l’Equip d’Atenció Primerenca (EAP) d’Eivissa i Formentera. No em considero experta, però després de més de dues dècades acompanyant infants, famílies i mestres, alguna cosa he d’haver après.
Aquesta tasca dels EAP he de dir que és de tot menys senzilla. Acompanyar famílies en un dels moments més delicats de la seva vida no és fàcil. Són moments carregats de dubtes, pors i incerteses. Moments en què una mare o un pare necessiten algú que no només sàpiga, sinó que hi sigui, que escolti, que sostingui i que camini al seu costat.
He viscut també les inquietuds profundes de les tutores i tutors quan tenen a la seva aula un infant amb necessitats educatives. La responsabilitat és enorme i la sensació de no estar preparats pot arribar a ser engoixadora. Per això, és imprescindible comptar amb un professional de l’EAP al costat: algú que ofereixi un suport real, que orienti en la feina dins l’aula, que acompanyi en les reunions que cal afrontar i que ajudi a prendre decisions complexes, sempre des del respecte i el coneixement professional.
Aquesta feina no s’improvisa. Ningú neix sabent fer atenció primerenca. Requereix formació contínua, experiència i, sobretot, temps i equip. Els EAP fa molts anys que existeixen, però conviuen amb una realitat constant: la incorporació contínua de professionals nous que necessiten acompanyament, supervisió i suport per poder desenvolupar bé la seva tasca. Sense aquest acompanyament, és impossible garantir una atenció de qualitat, ni per als infants ni per a les seves famílies. Per això, els equips necessiten estabilitat, estructures sòlides i temps compartit entre professionals. Retallar, fragmentar o desvirtuar aquesta forma de fer dels EAP no només afecta els equips, sinó que impacta directament en els infants més vulnerables.
En aquest context, em preocupa especialment que la Conselleria d’Educació tingui la intenció de publicar unes noves instruccions que suposen una reducció significativa del temps de coordinació dels EAP. Si el curs passat disposàvem de 20 hores mensuals de coordinació entre professionals, aquestes instruccions preveuen reduir-les a només 12 hores a partir del curs vinent.
Aquesta retallada afecta directament un dels pilars fonamentals de l’atenció primerenca: el treball en equip, la reflexió compartida, la supervisió de casos i l’acompanyament dels professionals més nous. Menys temps de coordinació no és una qüestió organitzativa menor, sinó una pèrdua de qualitat en l’atenció que reben els infants i les seves famílies.
Escric aquesta nota perquè em sent profundament implicada. Visc l’etapa 0-3, la duc a la sang. Soc mare de tres infants, directora de l’EAP d’Eivissa i Formentera, presidenta de la Federació d’Associacions de Famílies d’Alumnes de la nostra illa i, durant els propers dos anys, presidenta de la COAPA. Parlo des de molts llocs, però tots tenen un denominador comú: el compromís amb la infància i amb una educació de qualitat. Per això vull adreçar-me directament a la Directora General de Primera Infància i al Conseller d’Educació: el que funciona bé no s’hauria de tocar. No es pot legislar ni reorganitzar l’atenció primerenca passant per damunt de les veus dels professionals i experts que fa dècades que treballen en aquest àmbit. Les decisions basades únicament en la gestió de recursos, i no en criteris pedagògics i educatius, posen en risc una feina de qualitat, rigorosa i profundament humana.
Em fa mal al cor que polítiques allunyades de la realitat dels infants i de les famílies puguin minar una tasca que els equips d’atenció primerenca duen a terme des de fa gairebé 40 anys. Una tasca construïda amb coneixement, professionalitat, vocació i una mirada respectuosa cap a la infància. Defensar l’atenció primerenca no és una qüestió de números. És una qüestió de drets. De futur. I, sobretot, de responsabilitat col·lectiva.