Celebram avui, com cada 1 de març, el Dia de les Illes Balears. Commemoram l’aprovació, fa 43 anys,del nostre Estatut, que reconeix la nostra autonomia i que constitueix les nostres illes — Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera— com a comunitat autònoma.
I en aquest temps, en aquests 43 anys, sens dubte, és molt el que ha canviat a les Illes Balears. Durant aquestes més de quatre dècades hem vist com les nostres illes s’obrien al món, com acceleraven el seu dinamisme i com es modernitzaven. Hem passat de parlar de creixement a parlar de contenció, de sostenibilitat i de transformació. Hem passat de parlar de volum a parlar de valor; de parlar de riquesa a parlar de benestar. Hem vist com canviava la fisonomia de les nostres ciutats i dels nostres pobles, o com canviava la nostra societat.
Hem vist com en aquest temps hem duplicat la nostra població. Un creixement poblacional que hem assumit com un repte davant el qual no podem mirar cap a una altra banda, un patró de creixement insostenible per al nostre territori, els nostres serveis públics i la nostra identitat.
Hem vist canviar la manera de relacionar-nos o, fins i tot, la nostra forma de comunicar-nos, o com han canviat les metes i els reptes col·lectius.
Però precisament avui celebram que hi ha quelcom que no canvia, que hi ha quelcom que roman inalterable. És allò que ens identifica, que ens fa únics; és allò que fa que encara ara tots ens reconeguem com a poble: és el nostre caràcter i la nostra idiosincràsia, fruit de la nostra història i les nostres arrels. És la nostra manera de ser.
Aquesta manera de ser tan nostra, de gent tranquil·laa la qual no li agrada molestar però que tampoc vol que li facin els comptes, que mesura el temps en poc a poc i tira a tira. Gent feinera, valenta i emprenedora. De fet, som líders en el creixement d’autònoms, perquè ara, a més a més, ja no estan tot sols.
Homes i dones als quals ningú mai no els ha regalat res, sinó que tot el que tenen és fruit de la seva feina i del seu esforç. I llavors aquest fruit passa de generació en generació, de pares a fills, com un llegat, com una herència sobre la qual ningú no té dret a posar-hi les mans a sobre.
Perquè la família, la nostra manera d’entendre-lacom aquest espai segur, aquest refugi al qual sempre tornar, forma part també d’aquesta manera de ser.
Una terra de dones lliures i valentes. I és que aquesta sempre ha estat una terra amb una cultura matriarcal, de les nostres mares i padrines, que varen obrir camí. Dones que gestionaven, que decidien, que lideraven, encara que ningú no els posàs un focus.
Una manera de ser per la qual ca nostra és sagrada, en què la propietat privada no es qüestiona. I per això reivindicam la seguretat jurídica, la que protegeix qui té ca seva i fa fora qui l’ocupa, qui s’apropia d’allò que no és seu, sense dubtar. I per això ens deixam la pell per posar totes les eines i els instruments necessaris per canviar el rumb de la situació de l’habitatge a les nostres illes, oferint més habitatge assequible, ara sí, per a la gent d’aquí. Perquè l’habitatge a les nostres illes ha de ser per a les persones que hi viuen.
Una manera de ser en què també sabem que el major patrimoni que podrem deixar als nostres fills i als nostres nets és el nostre entorn natural, els nostres paratges i la nostra mar, que hem aprés a estimar i a donar-li el valor que té. Per això, invertim com no s’ha fet mai en la cura i preservació del nostre medi natural, amb més mitjans, amb més recursos i amb la compra de noves finques públiques, i també en la conservació de la nostra mar, amb el full de ruta del Pla per a la Conservació Marina.
Una manera de ser reconeixible en les nostres tradicions més ancestrals, les que encara avui vivim amb goig i passió en els moments de fe i de recordar i rememorar la nostra història; en la nostra cultura i en el fet de tenir una llengua pròpia, la que vàrem aprendre a parlar, xerrar o rallar dels nostres pares i padrins, i que hem de preservar sent capaços d’enamorar i seduir en la nostra llengua, i defugir de confrontacions o intents d’apropiar-se’n.
Les nostres illes també les fan els que hi ha vingut a contribuir, a fer feina, a integrar-se, a respectar les nostres tradicions i aquesta manera de ser; tots els qui fan d’aquestes illes no només ca nostra, sinótambé ca seva, que les enriqueixen i les fan millors.
I sí, som gent tranquil·la, però que no permet que li toquin allò que és seu, ni que la trepitgin, que no acota el cap davant el que considera injust. Per això, el dia que celebram el nostre Estatut d’autonomia, com a presidenta d’aquesta Comunitat Autònoma em correspon alçar la veu contra una proposta de finançament que ens continua castigant, que ens menysprea i que no té en compte la nostra realitat.
Una proposta de sistema de finançament negociada amb els de sempre i que, també com sempre, pagam nosaltres. Que ignora el nostre creixement poblacional, el cost de la vida, que lleva pes a la nostra insularitat i que amenaça la nostra autonomia per abaixar imposts. I per aquí no passarem. Aquí, ens hi trobaran davant. Defensant, com sempre, la gent d’aquí.
Perquè aquesta és la nostra manera de ser.
La nostra essència, la nostra ànima, allò que som. Perquè un poble el fa la seva gent, la seva cultura i la seva manera de ser. I tot això és el que celebram aquest primer de març: la manera de ser de Mallorca, de Menorca, d’Eivissa i de Formentera, la de tots els ciutadans i ciutadanes de les Illes Balears. Quatre illes, una manera de ser.