Tota l’operació que pretén dur a terme el portaveu d’ERC al Congrés dels diputats, Gabriel Rufián, parteix d’un error de base fonamental: es basa en la por a Vox. En el seu moment, el gran lingüista, assessor del Partit Demòcrata dels Estats Units d’Amèrica i expert en comunicació George Lakoff ho fa posar en el títol d’un dels seus assaigs més coneguts: no pensis en un elefant (recordem que l’elefant és el símbol dels republicans; l’asenet ho és dels demòcrates... i, en certa manera, de nosaltres mateixos). El que volia dir Lakoff en aquest títol (i alhora titular) és que no es pot fer política només pensant en l’adversari (o en un adversari), sinó que és molt més important tenir propostes pròpies que puguin agradar a la gent, que siguin engrescadores, que captin l’atenció i que concitin l’acord. Pensa en allò que vols oferir, futur candidat demòcrata, i no pensis en un elefant (és a dir, en allò que diguin, facin o pensin els teus adversaris).
Per a l’operació Rufián -que Rufián ha pensat, bàsicament, com una jugada de billar, per continuar sent el número u d’Esquerra al Congrés, no per fer cap tipus de coalició de partits a l’esquerra del PSOE, i, molt manco, de partits en un marc de plurinacionalitat- el que està funcionant és, bàsicament, la por a Vox. En la seua presentació, naturalment a Madrid, Rufián va començar deixant clar que es tracta, fonamentalment, d’arrabassar-li la tercera posició a Vox i que «tota la resta és filosofar». L’operació, per tant, està pensada, fonamentalment, per neutralitzar Vox. Tant el PSOE com la «gal·làxia Rufián» basen el gruix de les seues cartes en la por a l’extrema dreta espanyola. Que no és que no faci por, certament. Però la pregunta és si la por a Vox pot ser un element suficient per conduir a cap tipus d’èxit polític. Lakoff diria que no.
L’altra feblesa d’aquesta operació és l’obvietat que es presenta, fonamentalment, per estalonar el PSOE. El mateix Rufián, a l’acte de Madrid, hi va fer diverses referències: amb una coalició d’esquerres plurinacionals el PSOE s’haurà de decantar per polítiques més progressistes, farem el PSOE molt millor, etcètera. De fet, aquesta manera de veure les coses ha impregnat, sense anar més lluny, els diversos pactes progressistes a les Illes Balears. I potser no es pot veure d’altra manera, però, amb el temps, allò que s’ha demostrat és que aquesta visió afebleix els partits que estalonen els socialistes. Avui dia, entre nosaltres, no existeix cap alternativa al PSOE, al cantó esquerre. I no n’hi ha cap de suficientment musculosa a l’àmbit nacional propi. Ben al contrari: tot s’ha afeblit, a costa, bàsicament, de les formacions d’esquerres que no són el PSOE.
Per al seu projecte, Rufián compta, fonamentalment, amb el suport, justament, dels socialistes. Els mitjans afins l’estan encimbellant d’una manera tan clara que, com a mínim, com apuntava un mitjà de la caverna, té garantit tornar a anar de cap de llista d’Esquerra Republicana. Amb la seua maniobra, per tant, s’ha assegurat, segons sembla, el seu futur parlamentari. Certament, el Partit Socialista necessitarà un bon gruix de diputats a la seua esquerra -plurinacional o jacobina, tant se val- si vol continuar al capdavant del govern. (Dit siga entre parèntesi: som dels que no veuen un PSOE derrotat, no tant per mèrits propis com per demèrits del principal rival. Algú s’imagina, a hores d’ara, Feijóo com a president del govern espanyol?).
De moment, es parla molt de com organitzar-se per intentar tenir el màxim de representació parlamentària -en moments de sequera evident-, però es parla molt poc d’idees. Es volen tenir molts representants, tants com es pugui, però per fer què? Aquesta resulta la clau. Aquesta serà la pregunta que s’haurà de respondre, quan tot aquest grup de gent deixin de pensar en un elefant.
A tot plegat, en Rufián encara hi va afegir unes quantes perles, que crec que mereix la pena reportar. Va dir que s’ha de buscar la manera de fer el projecte atractiu «als nois de les barriades» (una mica de ‘xarneguisme’ sempre va bé, entre la gauche divine de Madrid), que els treballadors tenen altres coses a fer que posar-se a llegir Gramsci (ni en Javier Milei se sol posar tan antiintel·lectual). I que ell -el portaveu- es considera a si mateix marxista-leninista (Steve Banon, mentor de totes les dretes extremes europees, ho havia dit no feia gaire). Tres coses que, exactament amb els mateixos termes o amb alguna variant geogràfica, va dir fa ben poc temps, amb èxit més que evident, un tal Donald.