El paternalisme constitueix una de les faltes de respecte més habituals entre la gent benpensant. Entenc que és una falta de respecte perquè situa l’altre per sota de la posició d’un mateix. I reconec que moltes vegades hom mostra paternalisme amb la millor intenció del món. Però una cosa no treu l’altra, com trob que resulta d’allò més evident.
El paternalisme parteix del fet de considerar l’altre com a inferior. Hom es posa en una posició de superioritat i, a partir d’aquesta posició, fa per manera d’ajudar l’altre, de reconèixer-lo o fins i tot d’idealitzar-lo. Més d’una vegada he assistit a exclamacions de goig d’europeus de divers pelatge i condició en situacions que feien venir vergonya aliena. Record una centreuropea molt progressista dient a uns esforçats ciutadans de Bamako, capital de Mali, que tenien un país meravellós i que quin paisatge i que quines flors i que quina fauna... I quina pobresa, i quina inestabilitat: no faltaven gaires anys perquè un colp d’estat acabàs amb la seua incipient democràcia. Però tenien un país meravellós.
Crec que, entre les meues experiències amb progres centreuropeus, emperò, guanya la d’una visita a un centre del Gulag soviètic, guiada per un major que hi havia estat confinat. Entràrem en un barracot que pens que recordava els de la colònia penitenciària de Formentera i l’home ens va demanar: «de què fa olor?». El centreureopeu de torn, progressista i ecologista, va respondre: «de fusta». Som poc dat a intervenir, quan som en una visita amb un grup de gent, però em va sortir espontàniament: «de merda!». Exacte, va dir el major: d’excrements. Estàvem com sardines en cofí i tots fèiem les nostres necessitats aquí dins. Feia una pudor completament insuportable.
Una de les formes més habituals de paternalisme, a la nostra part del món, consisteix a carregar totes les culpes de tots els mals de la Història als pèrfids occidentals. Certament, no hem estat uns sants, històricament. I no hi ha cap nació amb un mínim de gruix que no tengui moltes coses de què penedir-se. Però ni la maldat ni la bondat no constitueixen un fruit exclusiu dels occidentals. Pobles allunyats de la nostra part del món han practicat abusos, han fet maldats espantoses, s’han dedicat al canibalisme, i un llarguíssim etcètera.
L’imperialisme tampoc no és una xacra exclusiva dels occidentals. Si veim el món com un espai en què Occident imperialitza i la resta ho pateixen, no feim més que practicar aquest paternalisme irrespectuós. Els han xinesos ens en poden donar amb cullereta, a gairebé tots els occidentals (potser descomptant-ne els anglesos i els castellans). Els àrabs tampoc no queden endarrere (si no, que ho diguin als amazics, als kurds, als perses i a qualsevol que s’hagi encreuat en el seu camí). A l’Amèrica pre-colombina, hi havia una lluita constant entre imperis amerindis i pobles que miraven de treure’s la sabata de dalt el seu metafòric ganyot. Cap d’aquests no era occidental i, en canvi, han practicat i practiquen un imperialisme implacable i sense pal·liatius. Suposar que només practicam imperialisme els occidentals ens posa també en la posició de suposar que els únics que podem solucionar els problemes que pateixen els pobles oprimits per nosaltres som nosaltres mateixos. Així, esdevenim al mateix temps el problema i la solució. Manca de respecte total.
Aquests tics s’estan veient molt clarament des que s’ha desencadenat la malaurada guerra del Llevant. Allí hi ha diversos jocs dalt la taula, tots al mateix temps. D’una banda, el d’Occident (amb Trump i els seus al capdavant) posant-hi la grapa. Comencem per aquí, però continuem. Hi tenim també la lluita entre l’Aràbia Saudita i l’Iran per dominar l’Orient mitjà. I d’Israel. Podríem afirmar que es tracta, idò, de quatre potències imperialistes disputant-se un territori estratègic (i ple de petroli).
Entre els malentesos paternalistes hi compt també, en relació a la situació en aquella part del món, la consideració d’Israel com una mena de grapa occidental incrustada a la pell del Llevant. Aquesta consideració perd de vista que la majoria dels jueus que formaren l’Estat d’Israel procedien de fora dels actuals territoris de la Unió Europea: n’hi havia molts del Marroc, d’Algèria, d’Egipte, de Turquia, de Síria, de l’Iran, de Líbia i d’altres països de majoria musulmana. També de l’Amèrica llatina o de diverses contrades asiàtiques.
Si aconseguim treure’ns de damunt aquest paternalisme (que ens confereix un toc supremacista i antipàtic), segurament analitzarem millor bona part dels conflictes que hi ha escampats pel món.