Un dels retrets que segurament m'han fet més vegades lectors diversos, en els seus comentaris, tant en aquest mitjà com en d'altres en els quals col·labor, ha estat que, cobrant d'Espanya -en tant que servidor públic-, pugui haver defensat el dret d'autodeterminació, o el dret dels Països Catalans a la seua independència política (que ve a ser el mateix). Cobrant d'Espanya, em vénen a dir, no pots ser sobiranista balear/català. Ja se sap que qui paga mana. Si paga Espanya, mana Espanya.
En aquest paper, voldria fer una reflexió sobre la mentalitat que impulsa aquest tipus de comentaris. Perquè parteix d'una personalització i d'un equívoc (de grandíssimes dimensions). La personalització és molt pròpia dels nacionalismes banals (que diria Billig), és a dir, dels que són tan potents que semblen part de la natura i, per tant, ni tan sols s'identifiquen com a nacionalismes. En aquest punt sempre em ve al cap aquella frase d'un primer ministre francès que venia a dir que «es miraria els ulls de França» (com si França tengués ulls). La personalització duu precisament a això. Espanya té diners? Té diners en el mateix sentit que en pot tenir en Pepet o na Margalida? Per l'amor de Déu!
El segon punt parteix d'un equívoc. Espanya és una entitat bancària? Certament, existeix el Banc d'Espanya, però no crec que ningú s'atrevís a dir que el Banc d'Espanya sigui Espanya mateixa. Que hi hagi una identificació total entre el banc i la suposada nació.
Si Espanya no és una persona ni tampoc és un banc, ni pot tenir diners ni, per tant, em pot pagar res. Qui té diners i qui pot pagar són les institucions. En té l'Estat, a través del seu govern, que gestiona uns pressupostos (prorrogats o no) i que paga tota una sèrie de servidors públics. I, des de la transició a la democràcia, en tenen també les comunitats autònomes, que paguen els seus servidors públics per la gestió d'aquelles coses que, segons els respectius estatuts d'autonomia, són de les seues competències. També en tenen els ajuntaments, els consells, els cabildos o les diputacions provincials. Teòricament, per gestionar tot allò que els pugui correspondre.
La segona cosa que obvia la mentalitat autoritària a què estam fent referència és que ni l'Estat, ni les comunitats autònomes ni els ajuntaments, ni cap organisme públic, no tenen diners perquè en siguin propietaris -diguem-ho així-, sinó perquè en reben en forma d'impostos, que pagam els ciutadans per tal d'aconseguir que puguin funcionar els serveis públics. Dit d'una altra manera: sense els ciutadans pagant els seus impostos, cap de les institucions esmentades no tendria diners. Ni pasta, ni sous, ni doblers, ni pristincs, ni possibles, ni socorrido, ni res de tot això.
Per tant, els diners no són d'Espanya: són nostres. Una part dels nostres diners estan a lliure disposició de nosaltres mateixos i una altra part van a la cosa pública, en forma d'impostos, i en poden disposar les institucions. Però els diners, insistesc en el concepte perquè pens que és important, són nostres. No d'Espanya. Arribats a aquest punt, i sense entrar en detalls, es pot discutir si allò que pagam els ciutadans, a les diferents comunitats autònomes, i allò que reverteix en els nostres territoris, és mínimament just i acceptable. Tenint en compte que al Regne d'Espanya, hi ha dos tipus de gestió (el Concert econòmic, només apte per a Navarra i el País Basc) i el règim general (per a tota la resta), s'ha de veure si allò que reparteix l'Estat i allò que es queda per a les seues despeses resulta acceptable i equilibrat. Aquí hi ha, de manera permanent, la discussió sobre l'anomenat finançament autonòmic.
Que algú, com a servidor públic o com a pensionista, cobri del que paguen els seus conciutadans (i ell mateix) o del que ell mateix ha cotitzat durant anys de vida laboral no pens que hagi d'implicar, en una societat democràtica i liberal, que hagi de tenir unes idees polítiques determinades sobre com s'ha d'organitzar l'Estat mateix, o sobre els drets dels Països Catalans, o sobre quina llengua ha de ser oficial a les Illes Balears. Perquè els diners no vénen de cap papà estat protector, ni de cap element sobrenatural, ni de res idolatrable, sinó de les nostres pròpies butxaques. En qualsevol cas, de l'extorsió a què les illes Balears són sotmeses per part dels òrgans centrals de l'Estat, en qüestió de finançament, ja en parlarem en una altra ocasió. Serveixi aquesta per desmentir que Espanya mai ens hagi pagat res.