Tant a Catalunya com al País Valencià, tot apunta que el gran revulsiu d'enguany passarà per la reivindicació dels professionals de l'Educació. Els mestres estan traient Catalunya de la migdiada a què l'ha volgut convidar -fins i tot de manera prou explícita- el PSC. La pax autonòmica comença a fer figa pel cantó de l'Educació. I el conflicte s'està mostrant, últimament, amb notable claredat (i fins i tot amb una certa cruesa). El govern de la Generalitat, monocolor del PSC, va errar el tret a l'hora de fer un acord amb UGT i CCOO, que, a l'àmbit educatiu, són sindicats minoritaris. Deixar-ne fora l'USTEC, sindicat majoritari de l'Educació al Principat va ser, des del meu punt de vista, un error descomunal. Però devia poder més la pressura i la premura, que no el sentit comú i la lògica política.
Al País Valencià, amb PP i Vox, la migdiada no ha existit. Més aviat ens hem trobat amb una disputa permanent, un caos governatiu, baralles a tort i a dret, una gestió insuportablement dolenta (recordem, per exemple, com va dur el govern de Mazón la qüestió de les innundacions), i d'un estil milhòmens que només suporten els madrilenys. Els líders valencians del PP i de Vox no s'ho pensaven, però el País Valencià és molt més viu que no voldrien, i estan trobant una contestació cada vegada més accentuada. Les mobilitzacions per la gestió de la DANA han estat extraordinàries, tot i que des de sectors molt diversos s'han volgut silenciar. En molts aspectes, València li ha guanyat la mà a Barcelona, a l'hora de mobilitzar gent al carrer.
I ara són els mestres i professors, els que també es mouen al País Valencià, en contra de les disposicions (sempre contra el valencià i contra l'ensenyament autocentrat) perpetrades pel govern de la Generalitat valenciana.
Arreu de Catalunya i del País Valencià, els professionals de l'ensenyament només demanen coses que són totalment de sentit comú. Demanen, amb tot el fonament pedagògic del món, ensenyament en català, reforçar l'ensenyament en la llengua pròpia... En aquest sentit, hi fan algunes concrecions interessants, com ara sol·licitar, demanar, exigir un augment de dotació per a l'acolliment lingüístic d'alumnes nouvinguts. Si els al·lots que vénen de fora de la Catalanofonia no aprenen català, com es podran incorporar als nostres països com a ciutadans en ple dret, en igualtat de condicions?
Demanen, així mateix, més dotació per a l'Educació. Certament, hi ha moltes despeses institucionals que generen menys futur que les que es puguin fer en l'àmbit educatiu. Cal reforçar, idò, els pressupostos en Educació. S'ha d'augmentar el pressupost per comptar amb més recursos, per millorar les infraestructures educatives, per rebaixar les ràtios, per poder estudiar alternatives al sistema actual (que no sembla que funcioni especialment bé) i per fer rutllar tota la maquinària. També aniria bé per rebaixar la burocràcia, puix la majoria dels professionals de l'ensenayment avui se senten ofegats per un excés de paperassa que els distrau de la seua tasca principal: ensenyar.
També demanen, i amb tota la raó del món, uns salaris més dignes. Poder treballar i poder cobrar com a professors. Recentment, em comentaven, en relació a un intercanvi entre un institut d'Eivissa i un d'Alemanya, que allò que més havia sorprès els professors visitants que acompanyaven els seus alumnes havia estat el sou que cobren els professionals d'aquí. Evidentment, els sous allà i aquí no tenen res a veure. Si, a més d'estar mal pagats, hom sembla treballar dia a dia per minvar-ne l'autoritat (en el sentit positiu, en el sentit d'autoritas llatina, de referent, de prestigi), tenim la tempesta perfecta en contra del sistema educatiu.
Al Principat de Catalunya, idò, tot apunta que els professors seran el despertador que tregui la societat catalana de la migdiada postreferèndum i la torni a un desvetllament del tot necessari. I, al País Valencià, potser s'acabaran convertint en la punta de llança que faci despuntar un canvi polític que, segons el que estam veient, resulta del tot necessari, si no imprescindible. El que no acab de veure és, mentrestant, què passa a les Illes Balears. Aquí també tenim un govern del PP en mans de Vox, grups d'alumnes nouvinguts que no tenen prou classes de català, un Decret de mínims que cada dia es compleix menys, unes infraestructures millorables, unes ràtios que també podrien ser més adequades i uns professionals que cobren molt per sota del que tocaria. No seria hora de començar a posar-hi remei?