Espanyola (Conferència Episcopal)

Quan llegireu aquestes línies, el Papa haurà començat la seua visita a terres catalanes. És possible, fins i tot, que ja hagi beneït la Torre de Jesús, de la Sagrada Família, un dels esdeveniments de la visita papal a Barcelona. I, si ho ha fet, el més probable és que la benedicció s’hagi realitzat en llengua castellana. Si la pressió popular no ha fet canviar d’idea el cap del Vaticà, la cosa haurà anat així. I supòs -només ho supòs, perquè hi ha moltes coses que se m’escapen- que la decisió de la llengua triada per dur a terme la benedicció haurà partit de la Conferència Episcopal Espanyola. Si ha estat així, la conferència serà més espanyola que res altre. Una vegada més, els bisbes espanyols hauran posat el nacionalisme per davant, per exemple, del que estableix el Concili Vaticà II.

La idea que la benedicció de la Torre de Jesús es faci en castellà no pot ser més surrealista. En primer lloc, perquè no té en compte quina és la llengua pròpia de Catalunya, de Barcelona, segons estableix el seu propi Estatut d’Autonomia. No sortirem de la legalitat més estricta, perquè l’Església no ho sol fer, i, per tant, ens hi adaptarem de totes totes. El català és la llengua pròpia de Catalunya, i oficial, juntament amb l’occità i el castellà, en aquella comunitat autònoma. La tria del castellà, oficial a Catalunya en tant que llengua oficial de l’Estat, no sembla, idò, que siga la més adequada.

Deixant de banda els legalismes, trob que tampoc no és la més adequada perquè qui va dissenyar la Sagrada Família, el genial arquitecte Antoni Gaudí, també mereix un respecte. Si per una cosa es va caracteritzar Gaudí, com a ciutadà, va ser per la seua defensa aferrissada de la llengua catalana. Gaudí mai no parlava castellà en públic, i en feia gala. Va parlar català davant el rei d’Espanya, quan Alfons XIII va visitar les obres del temple. Va parlar català davant Antoni Maura, que el tenia com a llengua materna i que va usar l’espanyol a la visita a la Sagrada Família. Llavors Antoni Gaudí va dir que Maura era un «mallorquí renegat». Va usar el català en la visita que, acompanyat per Joan Maragall, hi va fer Miguel de Unamuno. En Maragall, totalment incòmode, es va oferir a traduir, però Unamuno li va dir que ja l’anava entenent. Finalment, el de la Generació del 98 va dir que havia trobat el temple «poc interessant», Gaudí va replicar que no solia agradar als castellans, Unamuno va dir que ell era basc i Gaudí va replicar que «jo ja sé el que em dic» (i, en poques paraules, va fer una bona anàlisi de la substància final de la Generació del 98).

Fins i tot, Antoni Gaudí va ser detingut per no voler parlar en castellà amb agents de la policia espanyola. El fet de mantenir el català li va ocasionar una detenció (molt coneguda i comentada), que va generar de seguida solidaritat entre molta gent de Barcelona. Hi havia senyores que li portaven menjar i que el visitaven per donar-li conversa. Finalment, a través d’un amic capellà, li varen pagar la fiança, i ell hi va afegir la fiança d’un home que havia estat detingut per alguna falta lleu, perquè pogués sortir també del calabós. Els policies espanyols, com solen fer en aquests casos, varen dictaminar que devia estar boig. (El fet em recorda el de la detenció de Jordi Carbonell, qui seria president d’ERC, a qui, en negar-se a parlar castellà, els policies espanyols li enviaren un psiquiatre).

Que, amb tots aquests antecedents, des de la Conferència Episcopal Espanyola es faci pressió, palanca, prèssing, el que hàgim de dir, davant el Vaticà perquè el Papa, en la seua visita a Barcelona, en la seua benedicció de la Torre de Jesús, la més alta de la Sagrada Família, usi el castellà demostra el nacionalisme, l’espanyolisme, l’estatisme, el jacobinisme i la manca de sensibilitat davant les disposicions del Concili Vaticà II. És una falta de respecte als catalans en general (i als catòlics de llengua catalana, molt especialment), als barcelonins en general, a la memòria d’Antoni Gaudí, i a tots aquells que dia a dia fan el que poden per, des de la procedència exterior, incorporar-se a la comunitat lingüística catalana.

En principi, el Papa Lleó XIV no sembla una persona hostil envers la pluralitat lingüística i cultural. Ben al contrari: s’ha manifestat a favor de totes les llengües i les cultures, de la diversitat, i dels drets dels pobles. La seua actuació a Barcelona, si finalment es fa com està previst, contravendrà totes aquestes declaracions. No tenc idea de com va la política vaticana ni m’interessa especialment. He de confessar que, en principi, Lleó XIV em cau simpàtic, per raons diverses, igual que el seu antecessor. I no puc entendre que la Conferència Episcopal Espanyola triï ser més espanyola que res altre. Perquè, atenent a la Història, podríem pensar que jacobinisme i església no quadren gaire bé.