Que la setmana passada, segons comentaven alguns mitjans digitals, hi hagués una reunió extraordinària de la secretaria del Vaticà per la qüestió de l'ús del català per part del Papa Lleó XIV no deixa de ser un bon símptoma, en relació a la salut sociolingüística de la nostra societat. Resumint-ho molt: la Conferència Episcopal Espanyola volia que el Papa funcionàs tant en castellà com fos possible -tenien prevista la benedicció de la Torre de Jesús, de la Sagrada Família, íntegrament en espanyol!-, però els cristians de base -se'n deia així, veritat?- de Catalunya varen posar el crit al cel i es va armar un petit batibull. Que el Vaticà va solucionar primant el català en l'esmentada benedicció. Malgrat l'arquebisbe de Barcelona i els seus acòlits. (Que jo comptàs, Omella li va dir «Antonio» a Gaudí dues vegades, i una «Antoni» -a la cripta, en Gaudí es devia remoure dins la tomba-, mentre que Lleó XIV li va dir sempre «el venerable Antoni Gaudí», com tocava). Primer símptoma a constatar, idò: des del Vaticà s'hauria de fer alguna cosa per rebaixar el fervor nacionalista de la Conferència Episcopal Espanyola.
Les engrunes recollides, emperò, no ens han de deixar obscurir la realitat, que, per cert, és ben dura. Que s'hagués de lluitar perquè el Papa fes servir el català amb un cert equilibri als actes que varen tenir lloc a Catalunya, senzillament, demostra la situació d'anormalitat de la llengua catalana (i del país en general). Algú pot imaginar-se el Papa beneint un temple a Hongria, posem per cas, amb un quaranta per cent de la intervenció en alemany? Algú es pot imaginar una benedicció similar a Letònia amb un quaranta per cent en rus? Algú pot tenir dins el cap la imatge del Papa fent una benedicció similar a Eslovènia amb un quaranta per cent de la intervenció en serbo-croata? La normalitat, i sovent ho perdem de vista, de tant de patir la anormalitat, seria que el Papa hagués fet tota la seua intervenció en català. El fet de ni tan sols pensar-ho constitueix un segon símptoma molt important: les febleses del català parteixen, evidentment, de la situació política del país, de la seua dependència. Una dependència que, per cert, també corca sistemàticament la democràcia espanyola.
No es tractava, emperò, d'enfrontar el cap del Vaticà amb els poders terrenals de per aquí devora: al Borbó ja li devia fer prou basca l'ús del català que es va fer a la Sagrada Família.
Tercera elementalitat a tenir en compte (aquesta la va posar de manifest na Míriam Nogueras, portaveu de Junts per Catalunya al Congrés dels diputats): va usar més el català Lleó XIV el dia 10 de juny a Barcelona que no l'han usat, en les visites a llocs on es parla català, personatges com Pedro Sánchez, Alberto Núñez Feijóo i tota la caterva que se li vulgui posar al darrere. Ja he exposat més d'una vegada, des d'aquesta mateixa tribuna, que trob una falta total d'educació quan vénen mandataris d'on sigui, a la nostra part del món, i no tenen ni tan sols la decència de saludar-nos en la nostra llengua. Un servidor de tots vostès ha usat llengües que no coneix (com l'hongarès, el basc, el swahili, el gal·lès, el gaèlic irlandès, el danès, etc), per dir dues frases introductòries -o alguna més- a llocs diversos on ha hagut d'intervenir. No costa res apuntar-se com es diu, en la llengua que sigui, «bon vespre a tothom; estic molt content que m'hàgiu convidat a participar en aquest fórum. Esper no decebre les vostres expectatives...» Apuntem-ho per a la pròxima campanya electoral: hem d'aguantar que vénguin de les Espanyes a predicar a Eivissa i no siguin capaços ni de començar dient «bon dia» o «gràcies per ser aquí», o alguna altra coseta en llengua catalana?
Quart símptoma, i aquest afecta la qualitat de la democràcia espanyola: al final de l'acte de la Sagrada Família, que va ser ben lluït, la cosa es va descafeïnar una mica perquè hi varen haver de posar música enllaunada. Per què? Idò perquè la policia (dita nacional) espanyola, que era la que s'encarregava de la seguretat a l'interior del temple, va encerclar i expulsar sis-cents cantaires. La raó: varen veure que portaven estelades i que pensaven acabar tot el sarau cantant «Els Segadors». No crec que al Papa li hagués molestat que tot plegat s'acabàs amb l'himne nacional, com s'ha fet a tants llocs, però a la policia (dita nacional) espanyola es veu que sí. En conseqüència, els sis-cents cantaires, d'un munt de cors diferents, varen acabar encerclats per la policia i expulsats del temple, i la música va haver d'anar en llauna. (Dit siga entre parèntesi: no sabem si Jesucrist hauria expulsat els cantaires o els policies, els ministres i àdhuc el Borbó).
Al final, uns drons amb la imatge de Gaudí es transformaren en un lema que sí que era del venerable: «Primer l'amor, després la tècnica». Quedem-nos amb la divisa gaudiniana i facem-la nostra. I mirem d'esmerçar-nos tant en l'amor com en la tècnica.