Contràriament al que deia el molt desencaminat José Ortega y Gasset (ep, desencaminat des del meu punt de vista), només hi ha hagut dos intents seriosos de construir un estat espanyol viable, a partir de l’inici de la consolidació dels estats-nació a Europa. Cap ment castellana, contràriament al que pensava Ortega, ha tengut Espanya dins el cap. Cap ment castellana (ni ahir ni avui) ha pensat una Espanya que pogués funcionar. Cap ment castellana ha pensat un patriotisme espanyol mínimament inclusiu. Cap ment castellana, encara avui, és capaç de pensar racionalment en Espanya.
Atenció! No vull dir que no hi hagi espanyols que no siguin capaços de pensar en una Espanya que podria funcionar. Però són, inexorablement, espanyols profundament influïts per Catalunya. Són gent com el professor Moreno Cabrera, que és castellanoparlant, professor d’una universitat de Madrid i madrileny ell mateix, però que publica en català perquè no hi ha cap editorial castellana que li vulgui publicar els seus llibres (pensats i escrits originàriament en castellà). Gent com la Belén de Madrid, una senyora que ve a la Universitat Catalana d’Estiu tot sovent i que va aprendre català en els cursos en línia de la Generalitat de Catalunya. O com en Carlos Muñoz, a qui els de l’Aliança Lliure Europea (en bloc) anomenàvem «el nostre home a Madrid», perquè era l’únic madrileny que coneixíem que veritablement estava compromès amb la Carta de Brest i amb el dret d’autodeterminació dels pobles.
Les excepcions no trauen que no hi hagi ments castellanes capaces de pensar Espanya, especialment entre els dirigents, a tot l’espectre polític: no faig diferències, en aquest aspecte, entre Vox i Podem, per dir alguna cosa.
Els dos intents d’una Espanya viable han estat catalans. I han fracassat tots dos. El primer es remunta a la Gloriosa i a la I República espanyola i té un nom: el del general Joan Prim i Prats, comte de Reus i vescomte del Bruc. Aquest bon home va fer l’intent de substituir els Borbons per Amadeu de Savoia i llavors d’articular una República que fes la nació en construcció mínimament viable. Conseqüència: ben aviat l’assassinaren. Acabament habitual dels que intenten segons quines reformes al centre de l’Altiplà. L’intent del general Prim se’n va anar en orris i va ser enterrat per la Restauració borbònica (que, tanmateix, no va servir per construir la nació espanyola, sinó ben al contrari: amb la Generació del 98 va acabar de cavar-li la tomba).
El segon intent és molt més recent i el va protagonitzar un net del poeta Joan Maragall, que no va poder veure assolit el primer intent: em referesc, naturalment, al president Pasqual Maragall. Amb una reforma molt pensada de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya pretenia obrir pas a una concepció realment plurinacional de l’Estat espanyol, que el fes, precisament, viable. No sé si, en cas que el seu projecte hagués anat endavant, ho hauria aconseguit. No en tenc ni idea. Però sí que vàrem poder constatar que, com a mínim, hi intentava. Cosa que no ha fet, en els darrers tres-cents anys, cap dirigent castellà (atenció! Igual que feia Antoni Gaudí, quan dic castellà vull dir Feijóo i Aznar, vull dir Fraga Iribarne i Laureano López Rodó, vull dir Txiki Benegas i Felipe González, vull dir Mariano Oreja i Alfonso Guerra). Castellans tots, fos quin fos el seu lloc de naixement o de residència.
Algú troba que, després de dos intents fallats i d’haver estat només catalans els que han intentat això de construir una Espanya viable, encara s’hi han de dedicar més esforços, des dels Països Catalans? Pensem que, a la tercera dècada del segle XXI, som en un context ben diferent. Els estats-nació del XIX es troben cada vegada més periclitats, i cada cop pinten menys en l’arena internacional. Avui podem dedicar els nostres esforços a mirar de construir una Europa viable (que tampoc no serà gaire fàcil), dins la qual puguin existir, en igualtat de condicions, les diferents nacions que la integren.
Una Europa viable haurà d’entendre que només serà possible (com ho hauria estat Espanya) amb el reconeixement i el respecte de tots els pobles que en fan part. Europa, encara que avui els alemanys o els suecs i els irlandesos (tots ells afectats per una miopia política galopant) no ho sàpiguen, serà catalana o no serà. En Bill Clinton sí que ho sap.