Ho ha dit, amb unes altres paraules, i expressant-ho com a perill, el gran cap, el factòtum, el boss de la fundació anomenada FAES, l’exprimer ministre espanyol José María Aznar (Ansar per als seus amics americans): anam cap a una nova Transició. El net del jeltzale del Partit Nacionalista Basc, d’Aznar güelo, ho ha expressat, més o manco, en aquests termes: si a les eleccions del novembre no hi ha una majoria absoluta PP-Vox, caurà la monarquia, s’instaurarà una república i es desmembrarà Espanya. Idò! Una nova transició.
No crec que, entre les intencions del PSOE, d’IU, de Sumar, de Podem, dels Comuns i de tot el sumsumcorda, hi hagi, ni de bon tros la de desballestar aquest negoci anomenat Espanya. Ben al contrari: me’ls puc imaginar competint a veure qui és més espanyol, qui s’apunta més al jacobinisme, qui mostra més caspa nacionalista d’estat. Tampoc crec que la majoria dels dirigents d’aquestes formacions tenguin la més mínima intenció de carregar-se la monarquia, puix que tots ells estiren cap al mateix costat. De fet, fa un parell de dècades només hi havia republicans dins els renglers del PP. Ara no sé si en queden enlloc, tret del sector «falangista» de Vox (que, naturalment, és republicà).
Ara aturem-nos un instant a pensar si aquesta nova transició ens convé o no ens convé. I pensem-ho en termes d’Eivissa i de les Illes Balears. La primera Transició va ser un pacte entre els franquistes i l’oposició democràtica segons el qual tots s’apuntaven a la democràcia formal, inclosa la divisió de poders, a un Estat de les autonomies (salvant la pasta per als bascos i la llengua per als catalans) i a avançar cap a fer part de la Unió Europea. En un parell de dècades (o una mica menys), el pacte de la Transició se n’ha anat pel pedregar. Les autonomies no se les creu ningú de Vox, no se les creuen el vuitanta per cent del PP ni se les creu el cinquanta per cent del PSOE. La pasta per als bascos continua salvada, perquè representent poc dins el PIB espanyol, però la llengua catalana també ha deixat de ser part de l’acord, com es va demostrant, a la pràctica, dia sí dia també. I fins i tot la divisió de poders ha esclatat davant els nassos de tothom, amb una judicatura desbocada que no deixa de condicionar la política que ha d’emanar dels parlaments, dels representants democràticament elegits per la gent.
Les Illes Balears, com a autonomia de segona regional, pateixen un decalatge fiscal amb l’Estat totalment inassumible, que se’ns està carregant les classes mitjanes (la injustícia fiscal es balanceja carregant els petits empresaris d’impostos). Una nova transició hauria de comptar amb un Concert Econòmic per a les Illes Balears semblant al que tenen els bascos (d’Euskadi i de Navarra) amb el Regne d’Espanya. Les Illes Balears haurien de posar també en l’equació la llengua i la cultura (per què només ho haurien de fer els catalans del Principat?), amb -com a mínim- oficialitat del català a l’Estat (si no, com volen que siga oficial a la Unió Europea?), i oficialitat asimètrica a les illes (preferent per al català, davant qualsevol altra llengua oficial). I volem gestionar els nostres ports i els nostres aeroports (d’on entrar i sortir de la nostra insular part del món).
Essent una de les portes d’Europa, i, per tant, entrada en la recepció de migrants, el govern de les Illes Balears hauria de tenir competències en immigració, seient a qualsevol lloc d’Europa on es parli de la qüestió, i pressupost per fer front als reptes que hi tenim plantejats. I això, amics de Podem, no és «racisme», com ho heu dit en relació a Catalunya, sinó comptar amb el mateix que ara té Castella («Espanya», en el vostre dialecte particular).
A nosaltres, als eivissencs, als ciutadans de les illes Balears, als catalans en general, ens convé moltíssim que hi hagi una nova transició. Gairebé diria que, liquidada la primera per obra i gràcia del tardofranquisme, constitueix una necessitat absolutament imperiosa. Mentre no exercim el dret d’autodeterminació -dret reconegut a tots els pobles sense estat que vulguin exercir-lo-, podríem acceptar moltes coses de gran valor simbòlic per als castellans (potser fins i tot la monarquia, si no se l’hagués carregat ja la llumenera ambulant de Felip VI), però haurien de quedar clares el parell de reivindicacions que hem exposat més amunt.