Juan Navarro Marí és un eivissenc de sa Cala nascut a Huelva fa 75 anys. L'esclat de la Guerra Civil el 1936 va provocar que s'abandonés el projecte de construcció de la carretera entre els pobles de Sant Joan i Sant Vicent, on treballaven el seu avi i el seu pare. «Quan va començar laa guerra se'n varen anar cap a Almería, d'on eren ells. Però en acabar la guerra va tornar i va fer molt bones amistats amb la gent de can Joan Rieró, on hi havia vàries dones, una d'elles ma mare», explica Juanito Navarro, que és com tothom el coneix a Eivissa.
Navarro és el segon de sis germans on només la primera, na Rosa, va néixer a Eivissa. Son pare era guàrdia civil i va estar treballant a diferents indrets. «Jo vaig néixer a Nerva, a la província de Huelva, molt a prop del río Tinto. Mon pare es va sacrificar molt perquè tiréssim endavant», explica Juanito. De fet, tots sis germans varen aconseguir treure's una carrera universitària en un temps en què estudiar no era gens fàcil. «Estudiar no m'agradava gaire però el meu mestre va dir que valia. Quan vaig acabar el Batxillerat Elemental, vaig començar a treballar perquè eren moltes despeses. Ens donaren una beca a tots els germans, però no era suficient», assenyala.
Juan Navarro va estudiar Medicina a Granada, uns estudis que també triaren els seus germans Antonio y José María. «Antonio va tenir diabetis i es va haver de retirar. El petit, en José María, ara és cap de serveis de Microbiologia a l'Hospital Virgen de las Nieves, a Granada», explica. La germana gran, na Rosa, va morir jove i té un institut amb el seu nom a la localitat d'Olula del Río, a Almería. Dels dos que falten, Jaime va fer Matemàtiques mentre que na Pilar va estudiar Dret i treballa de funcionària a l'administració de Justícia a Eivissa.
Juanito explica l'odissea que suposava per a la seva família visitar els seus parents eivissencs a l'estiu. «Devia tenir set o vuit anys i des de Sanlúcar de Barrameda, a Cadis, havíem d'agafar un munt de trens per arribar a Alacant o a València, on passàvem tot el dia per després agafar el barco cap a Eivissa», recorda. «Quan arribàvem a Eivissa, havíem d'agafar el camió cap a Sant Joan, que tardàvem una hora o una hora i mitja, i a Sant Joan venia a buscar-mos el meu padrí amb el carro i cap a can Joan Rieró, a sa Cala, on passàvem tot l'estiu», assenyala Juanito Navarro. Una ruta que feien «sovint, però no cada any».
Durant el temps d'estiu, els Navarro Marí eren una família més de sa Cala. «El güelo ens aixecava a les sis des matí i anàvem cap a es Canar o a ses Formigues, a prop de la cova des Cuieram, que era des güelo. Treballàvem collint garroves i ametlles i a les onze del matí acabàvem i anàvem cap el port de sa Cala, on només hi havia can Roig i la casa des francès». El conegut com a Francès de sa Cala era Raoul Alexandre Villain, assassí del líder socialista i pacifista Jean Jaurès en juliol de 1914, pocs dies després de l'inici de la Primera Guerra Mundial. «Ma mare em va dir que festejava amb una germana seua, però el güelo no ho volia», explica Juanito Navarro. Es Francès de sa Cala va morir assassinat al port de sa Cala el 13 de setembre de 1936 per milicians que fugien de l'illa pel bombardeig de Vila per part del bàndol nacional.
Com a metge, Juan Navarro va treballar d'anestesista. Amb 25 anys va començar a l'antic ambulatori de Vila, on avui s'aixeca la comissaria de la Policia Nacional. «Era molt jovenet, estava prim i encara tenia cabell. A la meua dona la vaig conèixer allí, on treballava d'administrativa», explica. I recorda les carències amb les que els professionals sanitaris havien de treballar a Eivissa a la dècada dels anys 70 del segle passat. «No comprenc com podíem treballar. Hi havia dos quiròfans i dos habitacions, una era per a maternitat i l'altra pel que fes falta. Allí l'única cosa que era grossa era el bar», recorda Navarro.
En aquesta època, diu Navarro, Eivissa només comptava amb una ambulància de la Creu Roja. «Els accidentats arribaven en cotxes particulars i l'entrada a Urgències hi havia cinc escalons, no hi havia rampa. La sala d'Urgències eren 10 metres quadrats amb un armariet i res més», explica. De fet, traslladar un pacient en estat greu a Palma era tota una aventura: «Es feia amb el Servicio Aéreo de Rescate (SAR). Havíem de telefonar el delegat del Govern i un metge d'Eivissa havia d'anar amb el malalt perquè cap metge de Palma no volia venir. Arribaves allí a les 3 o a les 4 de la matinada i tornaves quan hi havia vol cap a Eivissa», explica Navarro. I afegeix: «Cap pacient d'Eivissa es va deixar de traslladar per falta de personal». Aquest històric dirigent socialista eivissenc insisteix en què «teníem molt pocs recursos però una voluntat de feina immensa. Estam molt orgullosos del que aconseguírem. Tots fèiem el que podíem perquè la cosa millorés, però faltaven moltes coses». Les queixes dels professionals varen sortir efecte i en deu anys, el 1985, es va inaugurar l'hospital Can Misses.