Pep Prats Cardona (Benimussa, 1929), va néixer al mateix lloc on ha viscut tota la vida, a sa casa de sa Plana, a Benimussa. A Can Pep de sa Plana. Una casa que, tal com ell mateix explica, data de «1763, de temps d'es meu regüelo, Pep Prats». Un nom, Pep Prats, Pep de sa Plana, que, tal i com explica es mateix Pep, «hem tengut tos a casa: es meu regüelo, es meu güelo, es meu pare i jo, que som es darrer i amb qui acabarà aquest nom a sa Plana perquè no he tingut fills i es meus nebots tenen un altre cognom».
Des d'aquest indret idíl·lic de Sant Josep, als seus prop de 94 anys, en Pep manté una memòria tan saludable com la seva forma física, que li permet continuar cavant i sembrant a la seva finca.
La claredat de la seva memòria li permet recordar un període proper a un segle, sempre des de la mateixa perspectiva des de sa casa de sa Plana. Manté la memòria de quan «hi havia es meus güelos i tenien treballadors sempre a sa finca». Una finca on hi treballava tota la família i on també vivien ses seves quatre germanes grans i es seu germà petit. «Fèiem de pastors amb ses cabres i ses ovelles fins que vam ser un poc més grossos. El meu pare també hi va treballar molt fins que ens va faltar quan jo era molt jove per mor d'una pulmonia. Sa meva mare havia mort un parell d'anys abans», recorda es de Sa Plana, qui explica que, tres anys després de la mort del seu pare qui va faltar va ser el seu güelo, quan ell només tenia 14 anys.
«Ens vam quedar tots amb sa güela, però ella era una dona molt flaqueta i delicadeta. Així que em va dir: ‘Pep, ja saps que tu ets s'hereu i et tocarà ‘timonar'. Així va ser, em va tocar ser s'home de la casa des de ben jovenet. Llavors em vaig posar a ‘tripular' sa finca, a sembrar, segar i a fer vida de pagés».
«No vaig anar a escola fins que va faltar es papà. Anàvem a Sant Josep i ens quedàvem a dinar a casa d'un fillol d'es meu güelo. Teniem un mestre que es deia Don Alfonso, en Joanet Bernat Vinya i mussenya ‘Coques'. També durant s'estiu, a ses tardes anàvem a escola amb na Catalina d'en Pou», explica en Pep. Quan en Pep pensa en sa seva infantesa no pot evitar recordar capítols relacionats en sa Guerra Civil o amb es temps de sa fam.
«Record que, un dia que estava cuidant de ses cabres, vaig trobar un home que fugia. Li vaig dir que si no volia que l'agafessin, que m'acompanyés. El vaig acompanyar a una cova que era ben grossa i que no la coneix ningú més que jo. Li vaig estar duguent menjar durant un temps fins que aquella gent s'en va anar», explica en Pep, qui recorda que a casa seva també es varen amagar «dos mossènyers, es mossènyer ‘Micu' s'amagava a es molí, i s'altre dins casa».
Entre ses anècdotes que recorda en Pep de sa seva joventut, parla d'un mula que «era molt dolenta i molt loca. Només em feia cas a jo». Així mateix, a es molí que tenien a la casa, hi feien servir un burro per a fer moure sa maquinària per a moldre gra. Una finca que era totalment autosuficient.
Entre ses feines que es feien, no faltava es vi, però «es dia de festa era es dia de sa matança. Venien amics, família i, quan acabàvem, venga arròs i venga frita i venga festa. Això ja no es fa».
En Pep es va casar amb na Maria de Cala d'Hort: «Jo havia festejat amb una o s'altra, però no tenia sa idea de casar-me. Quan vaig tenir més d'una vintena d'anys vaig anar festejant amb ella fins que em va enganyar i m'hi vaig casar quan jo ja tenia 30 anys», explica amb un humor impecable.