«Feina, feina i més feina: s'havia de segar alfals, de donar menjar els animals, granar, escurar... A l'hort havia fet poca cosa, jo quedava fent coses de casa. Al matí anava a escola, però a la tarda hi havia feina per fer». Així és com n'Esperança Marí Serra (Sant Francesc de s'Estany, 1942) resum com era el dia a dia dels majorals. Famílies sense terres que havien d'anar a treballar les dels altres per poder subsistir. De pares jordiers, n'Esperança de cas Costes i la seva germana, na Margarita, varen néixer a la finca coneguda com s'Hort de cas Costes, on avui hi ha part de la pista de l'aeroport. Allí, els de ca seua hi estaven de majorals. Quan tenia set anys, es traslladaren a una altra finca, a ca n'Aleix. «Una finca que era dels amos de can Cantó», assenyala n'Esperança, que recorda que en aquesta hisenda hi estaren fins que ella va complir 13 anys. Des de llavors ençà i fins que es va casar visqueren a cas Moliner, també al pla de ses Salines i d'on era originari son pare.
N'Esperança explica que va poder anar a escola fins que va fer els 14 anys a can Blai, un bar que també era botiga a la carretera de l'aeroport on va tenir com a mestra una mallorquina, na Juanita Pascual Roselló. «Era molt seriosa, però amb jo era encantadora», apunta. Entre les seves companyes recorda na Maria de cas Coroner, na Maria de can Xico, na Maria de can Salines, na Maria de sa Rota, na Maria Lluca. «Algunes hi anaven en bicicleta algun dia, però la majoria hi anàvem caminant», assegura.
Per part de mare, n'Esperança ve de cas Margalits. De fet, el conegut mossènyer Vicent Serra i Orvay era oncle de sa mare. «Era un home molt savi, sabia de matemàtiques i d'astronomia. Encara record quan anàrem al Seminari, que era on ell vivia, a convidar-lo per a la meva primera comunió. A l'estiu, ell baixava i s'estava a casa del meu güelo».
Un germà de sa mare també es va fer capellà, en Josep Serra Ribas, però va ser assassinat a l'inici de la Guerra Civil. De fet, el primer de setembre de 1936 va ser destinat a sa Cala. «Ma mare i es güelo anaven a veure'l fins allà a peu», explica n'Esperança. Però no hi va poder estar ni dues setmanes, ja que va ser un dels 18 capellans que varen ser assassinats el 13 de setembre al Castell pels milicians.
Després d'acabar els estudis primaris, n'Esperança va tenir ganes d'aprendre a cosir i s'apuntà a ‘Corte y confección' amb altres dues al·lotes de Sant Jordi. La mestra era na Maria Guasch, que tenia un pis al costat de can Llambies, just davant d'on ara hi ha el Conservatori de Música i Dansa a Vila, a l'avinguda d'Espanya. «Tot el curs el férem amb paper i patrons. Jo després vaig voler fer el professorat, que s'havien de fer unes peces de roba a mà. En acabar-les, les vaig enviar a Barcelona dins d'una maleta perquè em posassin nota. I m'enviaren dos diplomes», recorda n'Esperança. En aquella època en què havia de baixar a Vila a aprendre a cosir, ja va començar a parlar amb qui seria el seu home, en Joan de cas Costes. «Ens acompanyava fins a can Sifre i allà ja cadascú se n'anava cap a ca seua», explica. Amb ell es va casar quan ja tenia 34 anys i el convit es va celebrar al restaurant Ses Arcades, a Sant Joan, on de menú hi va haver paella i sofrit pagès. «Mentre vàrem ser fadrins, no poguérem anar de festa. Anàvem a veure el futbol, perquè a ell li agradava molt. També anàvem al cine, però acompanyats. Ma mare era molt dura i em feia ràbia perquè no em deixava fer el que jo volia. Mai em va deixar anar a la platja amb en Joan», diu un poc disgustada, tot i que reconeix que «ens va ensenyar a fer el que fa falta per mantenir una casa».
N'Esperança i en Joan varen tenir dos fills: en Vicent i na Nieves. Tots dos balladors i sonadors del Grup Folklòric de Sant Jordi.
N'Esperança va treballar un parell d'anys cosint, però finalment es va guanyar la vida treballant a l'aeroport. També és molt bona cuinera ha set la mestra d'alguns cursos de fer flaons o salsa de Nadal a la Colla de Sant Jordi.