Na Fracisca Torres Torres, nascuda a can Pep de sa Guaita i casada a la casa vesina de can Toni d'en Mateu, és la vuitena de deu germans. Aquesta joanina, tot i que no ho sembla, ja ha fet els 80 anys i recorda com a ca seva havien arribat a viure-hi fins a 13 persones i a dormir tres germans en el mateix llit. «Ma mare feia el que podia mentre que mon pare anava a Sant Jordi, on hi tenia germanes, i duia carretades de gra. Llavò no es podia fer el que un volia i s'havia de moldre d'amagat. Fèiem moltes farinetes», explica na Fracisca.
Com a gairebé totes les cases eivissenques, la carn només es menjava en dies assenyalats. «El dia que menjàvem carn, en menjàvem més que ara perquè no hi havia refrigeradors. Per Nadal es matava un bon moltó, el penjàvem a una casa fresca o el salàvem dins una alfàbia. Gana no en passàvem, però menjàvem més sa que ara», apunta na Fracisca d'en Mateu.
Fins a quatre germans de na Fracisca varen abandonar l'illa en busca d'una vida millor. «Aquí, a Eivissa, no hi havia guanys. Jo també me'n volia anar però em vaig enyorar. Vaig anar a Palma amb la meva germana grossa. Hi vaig fer un mes i vaig tornar a casa», explica. Un temps en què les comunicacions no eren com avui: «Cada setmana escrivia a la família. Hi havia setmanes que en n'escrivia set o vuit». Palma i Barcelona varen ser les ciutats on els germans de na Fracisca emigraren. «Tots es casaren i no tornaren a viure a Eivissa. Ens hem estimat molt, hem set una pinya tots els germans», assegura na Fracisca.
Una de les passions de na Fracisca d'en Mateu ha set el ball, que des de ben jove ja practicava. «Ens ajuntàvem els vesins i els diumenges de tarca una colleta d'al·lotes anàvem a passejar i, a la nit, ens ajuntàvem a una casa, quasi sempre a can Cosmi. Érem més feliços que no els joves d'ara», assegura. De vegades, explica na Fracisca, també agafaven el gramòfon amb el qual escoltaven música i el portaven fins a l'era, on tota la joventut es posava a ballar.
Amb 17 anys, na Fracisca va començar a festejar amb en Toni de can Mateu, vesí seu de la vénda de cas Vidals, a Sant Joan. «Començàrem quan jo tenia 17 anys a prop de Nadal i ens casàrem un 26 de setembre gairebé tres anys després. He set molt feliç mentre l'he tengut», afirma na Fracisca sobre en Toni, que va faltar fa ara 18 anys. Ell va posar en marxa un negoci poc habitual a la nostra terra: una vaqueria. «Hi vàrem tenir fins a cinc vaques, però ell no en volia saber res. Ell m'ajudava a munyir-les, però estàrem dos anys sense màquina i, per això, tenc les mans un poc falagueres. Venia molta gent a buscar llet, fins i tot n'hi havia un que s'emportava 15 litres. Quan hi havia massa llet feia formatges i flaons», recorda na Fracisca.
En Toni era picapedrer i «no havia deixat de treballar mai per mor de ses vaques». A les sis del matí havia d'estar tota la llet munyida, «però això no ens treia d'anar a ballar. De vegades arribàvem a la una de la nit i encara havíem de munyir les vaques», explica. Al seu home també li agradava molt el ball i els dos anaven allà on fos amb la seva moto per poder anar de festa. «Agafàvem un jac de fred que en arribar a casa havíem d'encendre el foc», recorda.
A la vénda de cas Vidals era molt normal veure a na Fracisca damunt d'un tractor. «Sembràven tota la finca de civada per fer bales, a Benirràs, on teníem aigua. Jo agafava el tractor i el duia cap a casa. Una vegada, amb els meus sogres, el tractor anava carregat i va trabucar marge avall. Els vaig dir que no podien tornar-hi amb jo. Hi anava cada dia tota sola a buscar menjar per les vaques», explica na Fracisca, que també recorda quan sa mare va caure a la mar vestida de pagesa intentant desembarcar del llaüt a sa Punta de sa Torre un dia de Sant Cristòfol. Per sort, «el meu germà Pep la va poder agafar quan ja era davall s'aigua».